LES CELLES

 

Hola, em presentaré... bé, potser millor no, perquè em sembla que m’han dit que haig de mantenir l’anonimat, i si dic el nom ara, doncs aquest, l’anonimat, se’n va en orris. Tinc la indicació que no haig de superar els dos mil cinc-cents caràcters, i la veritat, això em provoca certa angoixa. Intentaré anar al gra.

Us vull parlar d’un tema important. I no creguin que no m’ha costat decidir-lo. Hi havia un munt d’idees donant voltes pel meu cap, algunes amb cara i ulls, altres un pèl difoses, i algunes altres completament esbojarrades, sense sentit. Al final, i després de dies de meditació profunda, m’he decidit per un tema que a algunes persones els hi pot semblar menor, però que si ho analitzem amb cert rigor, no és assumpte frèvol. El tema en qüestió és la disminució progressiva de la mida de les celles en els rostres europeus. I no estic parlant d’un esdeveniment puntual en un determinat temps que després torna a la normalitat, no. Aquesta disminució de les celles que afecta de la mateixa manera a homes i dones es produeix des de l’any mil vuit-cents quaranta- quatre, any en el qual el doctor Joseph Hunderm va començar les seves investigacions a diferents països, primer del nord d’Europa, i posteriorment al centre del continent, per acabar anys més tard incidint en els països mediterranis.

Ara, la meva angoixa és un xic més gran. Quan acabi aquesta innocent frase ja portaré al voltant dels mil sis-cents caràcters, però no em deixaré portar pel desànim i continuaré de forma decidida a aconseguir el meu objectiu, treure a la llum aquest rar fenomen capil·lar.

Algú es pot preguntar per què es va iniciar aquest estudi, i la resposta no és clara, vull dir que hi ha diferents teories que s’han anat explicant al llarg dels anys, però sense saber-se de forma certa quina és la més encertada.

Joseph Hunderm va néixer a Oslo, l’any mil vuit-cents dos. Quart fill d’una família benestant amb un patrimoni immobiliari molt gran i un capital dels més grans de la ciutat. Va anar a les millors escoles i a la seva joventut ja parlava tres idiomes: el suec, el noruec i el finlandès. Posteriorment, va assolir amplis coneixements de francès, anglès i català. Es va doctorar en biologia, psicologia, medicina i matemàtiques. Un autèntic home de lletres.

En aquest moment, i amb una esgarrifança crua i malsana que recorre la meva columna vertebral, els meus ulls veuen que he arribat als dos mil cinc-cents caràcters i haig de quedar mut com les pedres. Maleïda norma.

FREDERIC

 

El senyor Frederic anava caminant pel carrer de Sant Pau de forma tranquil·la i pausada. En aquells moments reflexionava sobre el diferent comportament dels metalls sotmesos a pressions molt altes. No era aquest un tema que l’afectés a la seva professió, ell era perruquer de senyores com ell s’estimava anomenar-la, senzillament era una sana afició.

A curta edat ja realitzava proves amb les joguines, i establia relacions estadístiques: quants cops suporta el vagó de tren del seu cosí, o quant de pes pot aguantar la pilota d’handbol del seu amic Josep, o quina força cal aplicar al vidre de la seva tia Montserrat fins que es trenca de forma inexorable. Aquests estudis li van suposar alguns petits entrebancs, però ell sempre ho justificava responent amb serietat que allò era ciència, no un comportament entremaliat

Però tornem a l’escena del passeig d’en Frederic. Quan encara la seva ment estava definint l’angle d’incidència òptim per fracturar una placa de PVC, va sentir unes curtes frases que semblaven dirigides a ell:

- tu, gilipollas, ven para aquí que te vamos a explicar cositas

En Frederic va dirigir la seva mirada al lloc d’on provenien les veus i va poder observar quatre joves. La seva alçada era considerable, va pensar que les noves alimentacions infantils havien aconseguit de forma indubtable un augment notable de l’alçada mitjana de la població catalana. El seu aspecte no coincidia gaire amb la gent que ell acostumava a tractar, i això va originar una pregunta un pèl absurda:

- Perdoneu nois, no he acabat d’entendre el vostre missatge verbal?, era jo el destinatari d’aquestes desconsideracions morals?

El noi més corpulent, que anava tatuat fins a les celles, es va apropar amenaçador:

-  Imbécil. Nos estás vacilando o qué?, trozo de mierda

En Frederic, una mica desconcertat, va fer un pas endavant i va dir:

-  Mireu, no voldria pas haver d’haver de fer servir la meva força animal per posar les coses al seu lloc. Jo soc una persona de pau, però quan perdo l’oremus soc capaç de tot. Us ho estic advertint de forma amable i preventiva de desgràcies, que sou una mica maldestres vosaltres a l’hora d’analitzar les situacions

El noi va llençar un violent cop en direcció al cos del senyor Frederic. No va encertar. Va ser l’origen de l’explosió violenta que els diaris de l’endemà van publicar amb el títol de: brutal pallissa a quatre joves al centre de Barcelona. . No es coneixen els autors d’aquest acte, però s’atribueix a una guerra entre bandes urbanes.

EL BOSC SEC

 AQUEST CONTE VA GUANYAR EL TERCER PREMI A LA TERCERA EDICIÓ DEL PREMI DE MICRORELATS DE VALLROMANES. 2023

Fa molts dies que no plou. Massa dies, fins i tot, jo diria que fa mesos que no cau una gota. Tot està perillosament sec. La temperatura encara no és molt elevada, però dins del bosc sembla que l’aire ha desaparegut. El sotabosc és ple de troncs morts, branques retorçades i fulles, un sotabosc que és un autèntic polvorí. Fa anys, els homes del poble que queda a pocs quilòmetres del bosc, venien sovint a netejar-lo. Eren persones sàvies que cuidaven el seu entorn i protegien el seu territori. Ara, el poble ha crescut i sembla que s’ha oblidat del bosc que el tanca per la part de dalt. Tots estan molt ocupats.

He vist caure molts arbres al meu costat, molts. Va caure el Jan, una alzina de molts metres d’alçada, el Pep, un pi baixet i simpàtic, la Laia, una altra alzina, però aquesta més primeta, i el meu amic Pau, un enorme roure. Amb ell havia creuat moltes converses, i havíem compartit ocells i algun animalet que grimpava pels nostres troncs. Les nostres branques s’havien creuat fa anys i això va originar una forta amistat. Ell, sempre m’animava quan jo em deprimia per la manca d’aigua o les fortes ventades. El trobo molt a faltar. I més ara, que he perdut una mica la verticalitat. Imagino que estem patint la manca d’aigua i humitat, i costa mantenir les estructures d’en peu.

Des de la meva imponent alçada he vist que hi havia homes al poble que preparaven eines. M’ha sobtat per la quantitat de persones, i l’hora  tan matinera. M’ha semblat preocupant, feia molts dies que ningú pujava, i ara, aquell grapat de gent mirant cap aquí, no m’ha fet gens de gràcia.

Han pujat en tres vehicles. Són tretze persones. Un número inquietant. Els veig ascendir per la llarga pista de terra. Han detingut els seus cotxes a una vintena de metres i han descendit d’ell amb fortes veus. Portaven motoserres. Semblen màquines quasi noves, de color taronja i blanc. Quan han tret les cobertes, he vist les llargues espases. Brillants, ben esmolades. Estic aterrit. Venen als meus peus. El roure Pep intenta animar-me, em diu que senzillament aniran a l’interior per tallar els troncs que fa mesos que romanen caiguts, però cada vegada que miro avall, ho veig molt negre. Han engegat les màquines. Sento un soroll que m’atordeix, i miren la meva copa. De sobte noto un tall a la meva esquena. Em dol i la meva sàvia corre espantada. Ara la maquina deixa la meva esquena i entra decidida al meu front. El dolor és insuportable. Caic. Els homes criden com salvatges. Tot ha acabat.

DINS DEL BOSC

 

Tornava a estar ennuvolat. Era el quinzè dia que el Sol no apareixia al cel. Els colors grisos inundaven tot el paisatge. Un paisatge enorme en extensió, però uniforme fins a l’extenuació.

Des de la gran finestra del saló podia veure el mur d’arbres que semblava tancar sense cap esquerda tot l’espai que envoltava la nostra casa. Aquests arbres havien estat plantats quan la construcció de la casa, feia ara quasi un segle. Uns arbres que havien vist moltes coses, i que si poguessin parlar, descriurien algunes coses que intentem oblidar. Feia molts anys que la casa havia quedat quasi buida. Únicament jo, pujava sovint a intentar que l’edifici no s’anés degradant. El mobiliari suportava el pas del temps molt dignament, eren mobles bons i construïts per durar anys. Un altre tema era la pintura de les parets, la humitat semblava que anava guanyant la partida, i totes les sales comptaven amb taques que adoptaven formes sinistres. Els blaus i violetes dominaven amb autoritat uns pobres pigments blancs aplicats feia massa temps.

Feia uns dies que havia tornat a trepitjar el terres de fusta de la nostra casa. L’encadellat de fusta era magnífic. Va ser el besavi Jaume qui va fer importar una fusta tropical d’un color vermellós per cobrir pràcticament tota la casa. Només les golfes de la casa no en tenien aquesta meravella a terra. Quan es va col·locar aquest encadellat va originar molts comentaris, la fusta era ataronjada i presentava unes línies de color sang que a tota la societat benestant no li acabava de fer el pes. Massa modern, deien els veïns. L’enveja de vegades es vesteix d’estupidesa. Avui, passats molts anys la fusta continua immaculada, amb el so que produeixen les bones fustes sota les passes de les persones.

El rellotge clàssic de peu del saló va fer sonar les seves campanetes. Eren les sis de la tarda. Vaig deixar de banda per un instant els fulls de la taula que ocupaven la meva atenció des de feia hores i em vaig apropar a la finestra. La tardor havia posat la seva empremta amb decisió, els colors havien minvat de forma alarmant i ni tan sols els ocres suportaven la grisor. El mur d’arbres, ara semblava hostil, amb la intenció de no deixar sortir a ningú d’aquell espai. Va ser en aquell instant quan em va semblar veure alguna cosa que es movia. Va ser una sensació estranya. No podia precisar ni el lloc ni el què, era allò que  havia vist.

Em vaig quedar enganxada al vidre intentant cercar alguna diferència o raresa en tot allò que tenia davant. Van passar uns minuts quan vaig veure alguna cosa que hi havia darrere els arbres. Tan sols veia una línia de color púrpura entre dos enormes troncs de xiprers. Era un color molt llampant, però era una pura línia, la resta quedava oculta darrere dels arbres. Aquell color no podia ser cap animal conegut, semblava evident que era una roba, possiblement un vestit. Restava immòbil.

De sobte es va moure, i la línia anava passant entre els arbres. De vegada era més ample i vaig creure distingir una forma humana. Era molt rar que en aquell indret hi hagués cap persona. La població més propera restava a més de trenta quilòmetres.

La figura s’anava apropant, en pocs metres sortiria del bosc i quedaria exposada a la meva vista. Passats uns minuts eterns vaig quedar glaçada. La figura que tenia davant era una noia, amb un vestit púrpura, i amb una cabellera daurada. La noia que tenia davant era jo. Em tenia al davant. No entenia el què estava passant. Com podia veure’m allà a fora? Vaig intentar pensar que era una altra persona vestida com jo, però era molt i molt igual. Era jo. El meu cor va agafar una velocitat de creuer insòlita, la respiració em va començar a fallar, i vaig morir en aquell instant.

COPES I FOC

 

Vallromanes. Una nit freda d’hivern. Tres quarts d’una. La llar de foc està encesa. Davant del foc un sofà gran i molt car de pell. Dins de la casa, la temperatura ja ascendeix fins als vint-i-cinc graus. El consum d’alcohol és molt elevat. Fora, a la gran terrassa, alguns fumadors consumeixen la seva droga a tres graus centígrads. Tot un exercici d’autoafirmació masoquista.

 

-          (A)  Voleu fer el favor de tancar la porta?, no pareu quiets!

-          (M) No siguis torracollons, deixa’ls, són joves

-          (C) En una guerra et volia veure a tu, tan exigent amb tot

-          (M) No parleu de guerres que la cosa està molt delicada

-          (A) En realitat tot es redueix a la lluita de classes de sempre

-          (E) Ja està, ha parlat l’expert en política

-          (A) El món no necessita més fronteres

-          (E) Depèn

-          (A) De què depèn?

-          (M) Va, deixeu-lo estar, no comenceu com sempre a donar la xapa

-          (A) Per a mi que vinguin

-          (C) Que vingui qui?

-          (A) Doncs qui serà?, els marcians?, les ucraïneses

-          (M) Si clar, tots volem a les noies rosses amb ulls clars

-          (A) Què vols dir?

-          (M) Doncs que als sirians els hi va tancar la porta tothom

-          (A) Els sirians eren paios mal vestits i amb cara de mal rotllo

-          (M) Fins i tot per acollir som racistes

-          (E) Va Marta, ara no et passis

-          (A) Deixa-la que s’esbravi

-          (M) Albert, ets un imbècil

-          (A) Estalvia’t les paraulotes

-          (E) Tinguem la festa en pau, ara més que mai

-          (A) Collons, que no he dit res jo, i porteu més beguda, carai!

-          (X, entrant des de la terrassa) Ei nens, com ho porteu?

-          (C) Doncs bé, aquí barallant-se els de sempre

-          (X) Ah, mola, fora començava a avorrir-me

-          (X) De vegades la vida és un avorriment total

-          (A) Et recomano que vagis a donar un vol per Kíiv

-          (X) Ui no, que fa molt de fred ara

-          (M) Quina colla d’idiotes

-          (M) El món s’enfonsa per tot arreu i vosaltres dient bajanades

-          (A) I tu què?, l’ecologista que s’acaba de comprar un Mercedes

-          (M) És híbrid, burro!

-          (A) Patètic, se’ns pixen a la cara, i la tele diu que plou

-          (X) Perdoneu, la Maria no ha vingut,  en sabeu alguna cosa d’ella?

-          (M) El pàncrees. Va ser fulminant.

-          (X) No fotis  

POMAR I L'AMERICÀ INSOLENT

 

Torneig Interzonal a Estocolm.1962.
Novena partida. Bobby Fischer-Artur Pomar.
La partida conté una tremenda càrrega dramàtica si observem les trajectòries vitals de Pomar i Fischer. Per a Pomar va ser el seu màxim èxit, un somni realitzat. Per a Fischer, amb divuit anys, el moment de la seva explosió mundial.
Pomar, baixet, roba de segona, amb una calvície profunda, dentadura de postguerra, mirada absent i moviments d’esgotament. Amb una semblança molt més gran dels trenta-un anys que aleshores comptava. Fischer, alt, amb un cabell voluptuós, un somriure de supèrbia, excèntric, roba de moda, l’home del triomf, una icona pop.
També s’enfrontaven l’Espanya miserable i patètica de Franco amb la poderosa Nord-Amèrica de Kennedy. Un duel desigual.
La partida s’inicia amb una obertura siciliana, Pomar s’atreveix de forma valenta amb la preferida per l’americà. Un desafiament d’entrada. Després de nou hores de joc, la partida arriba al seu moment decisiu. Pomar, hores abans, havia demanat taules, Fischer de forma altiva li va respondre que ell mai cediria unes taules amb un peó de més.
Moviment setanta-set. Fischer avança un peó de la primera columna fins al penúltim escac. Pomar reacciona amb un moviment lateral del rei. Són les darreres jugades. Cap dels dos jugadors pot donar mat, l’equilibri sembla inalterable i la partida acaba en taules.
Per a Pomar, unes taules contra el monstre Fischer, i amb un peó de menys, resulta una proesa gegantina. Els jugadors s’aixequen de la taula i el gran Bobby Fischer li dedica a Artur Pomar la frase llegendària i mil vegades repetida: “Pobre carter espanyol, tan bé que jugues, i hauràs de tornar a posar segells quan acabi el torneig”.
Una partida que resumeix un torneig, una carrera esportiva, una vida, un país, la misèria més absoluta del franquisme.
Pomar va anar sol a Estocolm, sense cap ajudant analista, sense cap ajut econòmic, únicament portava un trist llibre de butxaca elemental d’escacs. Va demanar un permís al seu lloc de carter a Ciempozuelos i li van donar sense sou i amb males paraules. El president de la Federació que el va intentar ajudar va rebre una sanció pel seu oferiment. A Espanya no li interessaven els escacs, sinó el circ.
L’inici del torneig va ser brillant, la seva ment encara atresorava els coneixements que el van convertir en el nen prodigi afalagat pel franquisme al costat de Joselito i Marisol.
Les partides d’escacs en aquells temps s’ajornaven per continuar-les l’endemà. Els ajudants i entrenadors dels altres mestres treballaven a les nits per trobar les línies de joc més bones per al seu jugador que les rebien a l’esmorzar. Pomar, sol a la seva habitació, havia d’estar moltes hores a les nits intentant resoldre els problemes al tauler, i l’endemà l’esgotament resultava evident.  En els darrers vuit enfrontaments, tan sols va aconseguir quatre taules. L’enfonsament físic i mental havia acabat amb Pomar. Malgrat això, va assolir dotze punts, per quedar situat en l’onzè lloc, a mitja taula, mentre Fischer quedava campió en primera posició amb disset punts i mig.

AIGÜES TURBULENTES

Un dia gris d’hivern. Júlia i Jaume esperen l’arribada del bus H8 a la parada de Passeig de Sant Joan – Rosselló. La tensió entre ells és evident.

 

No.

No m’ho diguis.

No em diguis

que ja no m’estimes.

 

Menteix-me.

Com ho fas sempre.

Menteix-me,

una vegada més.

 

M’he acostumat

a veure la teva màscara.

He congelat la felicitat

com si fos un lluç.

 

Avui no.

Avui plou.

Avui fa fred.

Avui no.

 

No et moguis.

No em miris.

No em busquis.

No vull parlar.

 

No passa res.

Tot està bé.

Estic callada.

No dic res.

 

Vés.

Vés a on dius que vas.

Tant és.

Torna.

 

Què?

Què dius?

No.

Això no.

 

De cap manera.

Això ni de broma.

T’he dit que no.

T’ho torno a repetir, no.

 

No te n’anaves?

Vés.

Marxa.

Si us plau, marxa.

 

No.

No continuïs per aquí.

Prou.

Vés-te’n ja.

 

Com pots dir això?

No tens vergonya.

Mentider.

Ets una mala persona.

 

S’ha acabat.

Ni una paraula més.

Deixa’m.

Surt de la meva vista.

 

Marxa.

Marxa i no tornis.

Malparit.

Ves a l’infern cabró.

 

Arriba el bus. Júlia  marxa corrent per la vorera. Jaume queda immòbil davant de la porta oberta del H8. Tones d’aigua cauen del cel.