La línia semblava detinguda. El
rectangle no apareixia. La porta no es definia i per tant, tota l’acció semblava
haver-se detingut. L’expectació era màxima, fins al punt de certa tensió
continguda. Van passar uns minuts, quan de sobte la línia va desaparèixer de la
mateixa manera que havia aparegut. La cridòria es restablia encara amb més
força. La nostra policia local es veia al límit de la seva capacitat de
contenció davant de l’allau de persones encuriosides que trencaven en molts
punts la línia perimetral a la nau.
Quan el rellotge marcava dos
quarts de set, i veient que tot allò continuava de la mateixa manera, els meus
gats i jo vam deixar la finestra i ens vam concentrar en fer un bon esmorzar.
Segons diu molta gent amb estudis, l’esmorzar és el principal àpat del dia.
Coincideixo amb ells, però jo diria que l’esmorzar és el principal àpat del
matí, no de tota la jornada. No cal exagerar, cada cosa al seu lloc.
Els meus estimats gats van fer
una bona ingesta del contingut d’unes petites bosses que segons diu la capsa de
cartró contenen salmó, bacallà i pastanaga. De la mateixa manera, jo vaig optar
per un cafè amb llet amb moltes galetes, moltes, i després atacar un
entrepà de dimensions importants de formatge de cabra amb tomàquet. Tot de
procedència de la terra, de la nostra terra. Segut a taula, podia sentir el
soroll de fons, i tot semblava indicar que la cosa continuava sense variacions.
Vaig pensar en aquell moment precís, que la meva missió era cercar un caragol
que havia perdut la nau just a l’altra banda d’on ara hi havia tot aquell
espectacle. Les possibilitats de trobar-lo ja eren poques, però ara, a més, havia
de fer-ho sense cridar l’atenció de la gentada. Semblava una tasca difícil,
però no sóc jo persona que tendeixi al desànim. Vaig treure el cap un altre cop
per la finestra, l’allau havia augmentat de volum de forma molt considerable i
en aquells moments podria haver llençat un test a l’aire i les possibilitats que
caigués sobre un cap eren enormes. Em semblava una aposta divertida, però vaig
preferir concentrar les meves energies en la recerca del caragol. Un vis de més
d’un pam de llarg i de color púrpura tampoc havia de ser fàcil de confondre amb
una altra cosa enmig d’un camp. Al voltant d’un quart de vuit, vaig obrir la
porta de casa amb molta delicadesa per no cridar l’atenció de ningú. Encara hi
havia gent que intentava accedir al pati de darrere de casa i passaven corrents
per davant meu amb absoluta manca de consideració per estar dins del meu
terreny. Colla de galifardeus.
Vaig baixar amb un pas falsament
tranquil en direcció a la primera extensió de gespa que s’obre davant de la
casa. L’herba estava una mica alta i això dificultava certament una visió
ràpida del terreny. Detingut al centre d’aquesta primera àrea, vaig establir un
recorregut que passés per tota ella, sense deixar-me cap tros, ni tampoc passar
dos cops pel mateix lloc. Vaig començar a caminar amb una certa inclinació del
cap que em permetia veure el terra, però amb l’aspecte d’un home que passeja sense
buscar res. Quan portava ja alguns centenars de metres caminats, vaig veure que
arribaven sis unitats de vehicles antiavalots dels mossos d’esquadra. Van
detenir les furgonetes just davant de la porta de casa i van començar a baixar
mossos amb ganes de festa. Ells són així. La tropa es va dirigir cap a la part
posterior, disposada en una bonica formació que feia presagiar grans moments de
fraternitat amb la multitud. Des de la meva posició, no podia veure gaire cosa,
però certa sortida precipitada i poc harmònica d’alguna gent era senyal
inequívoc de festa i xerinola. Mentre anava caminant per la gespa, vaig pensar
que els mossos aconseguirien buidar la zona en pocs minuts. La seva ràpida acció per sorpresa havia generat una fugida del personal molt important, i ara tots
desfilaven cap a la porta d’entrada del meu terreny carregats de fotos als seus
mòbils. Per desgràcia, la meva amiga televisiva i els seus companys van ser
autoritzats a restar a l’espera de nous esdeveniments al voltant de la nau.
Vaig poder veure altres equips de televisions locals, estatals, alguna
estrangera i també un petit grup amb el logotip de la nostra TV3. Tots havien
anat arribant per donar informació d’un fet únic a la història de la humanitat,
i era a casa meva. Poca broma.
Quan ja portava mitja àrea
escrupolosament registrada, vaig sentir lluny la veu desafortunada de la meva
amiga televisiva que s’apropava amb el micròfon a la mà. Vaig analitzar la
situació en pocs segons. Darrere d’ella venia un càmera, i no era un bon
assumpte mostrar davant de l’audiència la meva hostilitat, per això vaig
adoptar el meu gest de somriure congelat i un moviment de mans propi dels
vidents que apareixen a les teles-escombraries a altes hores de la matinada.
Les coses no són sempre com
esperem, i quan tenia a pocs metres a la
lloba informativa, vaig ensopegar amb el peu esquerre amb algun objecte encara
per determinar que estava just a la meva vertical. Amb un cop ràpid de cap, vaig
veure el caragol púrpura, lluent, meravellós, sense màcula, perfecte. No
passaria desapercebut si algú el veia allà terra. I a ningú li costaria
relacionar aquella peça mai vista amb la nau extraterrestre, i algú se l’enduria
per estudiar-la, i podrien arribar a fer xantatge als éssers interplanetaris, i
a més, i per sobre de tots aquests temors, hi havia l’amenaça de no poder tornar
a veure de prop la meva divina astronauta amb qui havia establert una relació, curta d’acord,
però còsmica relació. Havia de posar remei a aquell atzucac. Quan la noia i el càmera arribaven a pocs
metres de la meva persona, vaig intentar treure’m la camisa amb un gest
elegant, com casual, com desimbolt, però el resultat va ser un moviment caòtic
que va provocar certa estranyesa i perplexitat. El més important va ser que l’enorme
camisa tapava del tot el brillant caragol, l’objectiu havia estat aconseguit.
Una altra cosa era l’aspecte que oferia jo amb els meus cent quaranta quilos a
pit descobert. La noia amb veu baixa li va dir al company: - grava, grava, que
tenim friqui a la vista. Va iniciar-se una entrevista curta que detallo a
continuació.
