DINS DEL BOSC

 

Tornava a estar ennuvolat. Era el quinzè dia que el Sol no apareixia al cel. Els colors grisos inundaven tot el paisatge. Un paisatge enorme en extensió, però uniforme fins a l’extenuació.

Des de la gran finestra del saló podia veure el mur d’arbres que semblava tancar sense cap esquerda tot l’espai que envoltava la nostra casa. Aquests arbres havien estat plantats quan la construcció de la casa, feia ara quasi un segle. Uns arbres que havien vist moltes coses, i que si poguessin parlar, descriurien algunes coses que intentem oblidar. Feia molts anys que la casa havia quedat quasi buida. Únicament jo, pujava sovint a intentar que l’edifici no s’anés degradant. El mobiliari suportava el pas del temps molt dignament, eren mobles bons i construïts per durar anys. Un altre tema era la pintura de les parets, la humitat semblava que anava guanyant la partida, i totes les sales comptaven amb taques que adoptaven formes sinistres. Els blaus i violetes dominaven amb autoritat uns pobres pigments blancs aplicats feia massa temps.

Feia uns dies que havia tornat a trepitjar el terres de fusta de la nostra casa. L’encadellat de fusta era magnífic. Va ser el besavi Jaume qui va fer importar una fusta tropical d’un color vermellós per cobrir pràcticament tota la casa. Només les golfes de la casa no en tenien aquesta meravella a terra. Quan es va col·locar aquest encadellat va originar molts comentaris, la fusta era ataronjada i presentava unes línies de color sang que a tota la societat benestant no li acabava de fer el pes. Massa modern, deien els veïns. L’enveja de vegades es vesteix d’estupidesa. Avui, passats molts anys la fusta continua immaculada, amb el so que produeixen les bones fustes sota les passes de les persones.

El rellotge clàssic de peu del saló va fer sonar les seves campanetes. Eren les sis de la tarda. Vaig deixar de banda per un instant els fulls de la taula que ocupaven la meva atenció des de feia hores i em vaig apropar a la finestra. La tardor havia posat la seva empremta amb decisió, els colors havien minvat de forma alarmant i ni tan sols els ocres suportaven la grisor. El mur d’arbres, ara semblava hostil, amb la intenció de no deixar sortir a ningú d’aquell espai. Va ser en aquell instant quan em va semblar veure alguna cosa que es movia. Va ser una sensació estranya. No podia precisar ni el lloc ni el què, era allò que  havia vist.

Em vaig quedar enganxada al vidre intentant cercar alguna diferència o raresa en tot allò que tenia davant. Van passar uns minuts quan vaig veure alguna cosa que hi havia darrere els arbres. Tan sols veia una línia de color púrpura entre dos enormes troncs de xiprers. Era un color molt llampant, però era una pura línia, la resta quedava oculta darrere dels arbres. Aquell color no podia ser cap animal conegut, semblava evident que era una roba, possiblement un vestit. Restava immòbil.

De sobte es va moure, i la línia anava passant entre els arbres. De vegada era més ample i vaig creure distingir una forma humana. Era molt rar que en aquell indret hi hagués cap persona. La població més propera restava a més de trenta quilòmetres.

La figura s’anava apropant, en pocs metres sortiria del bosc i quedaria exposada a la meva vista. Passats uns minuts eterns vaig quedar glaçada. La figura que tenia davant era una noia, amb un vestit púrpura, i amb una cabellera daurada. La noia que tenia davant era jo. Em tenia al davant. No entenia el què estava passant. Com podia veure’m allà a fora? Vaig intentar pensar que era una altra persona vestida com jo, però era molt i molt igual. Era jo. El meu cor va agafar una velocitat de creuer insòlita, la respiració em va començar a fallar, i vaig morir en aquell instant.