ALLÒ METÀL·LIC (Part 8)

Han passat quatre mesos des d’aquell dia que vaig rebre la trucada d’ella. La trucada de les galàxies. Una trucada que no vaig poder respondre per la meva i llegendària lentitud de reflexos. El meu mòbil va morir fa tres setmanes i amb ell, també la targeta SIM, tal com va predir el meu amic, “el poma”. Ara en tinc un altre mòbil i una còpia de la targeta, però cap senyal de la meva amiga astronauta.

El dimarts va venir el Miquel, un home prim, però fibrat, som amics des de fa molt temps. Ell diu que és escultor, però no ha venut una peça des de l’any 1974, que va vendre una a sa mare. Es guanya a la vida com a professor a l’escola del poble, imparteix la matèria de dibuix. Vam fer una cervesa davant de casa, en una petita taula que quan comença el bon temps trec del rebedor.  Ell acabava de sortir de classe i portava una carpeta amb alguns esborranys dels seus nous projectes escultòrics. Els anava passant quan em vaig detenir amb un d’ells. Era un cargol amb la seva femella, el pensava fer de fusta d’olivera i tintar-lo de vermell. I em vaig decidir de sobte. Li havia d’ensenyar el cargol interplanetari. Com un llamp vaig anar cap a la cuina i remenant les olles vaig agafar aquella peça còsmica. Feia dies que no l’havia tret, semblava intacte, i com sempre amb una temperatura extremadament freda. El vaig embolicar amb un drap de la cuina, una bonica tela amb gats de colors.

Vaig sortir amb cara d’emoció continguda. El Miquel, una mica espantat em va preguntar si em trobava bé. Carai, aquella pregunta me l’havien formulat centenars de vegades. Sense més miraments, li vaig dir que li anava a ensenyar una cosa molt important, però que era un secret i que no li podia dir a ningú mai de la vida. Ell va accedir amb posat seriós i ulls expectants.

Abans de desembolicar-lo vaig pensar que malgrat que no es veia ningú pels voltants, no era del tot segur obrir-lo enllà. Agafant el Miquel pel braç, vam entrar dins de casa. Una vegada a la cuina i amb les cortines esteses, li vaig deixar veure la meravella. I amb una sorpresa majúscula, el Miquel va dir de forma pausada: - ah, es tracta d’una peça d’unió 574 per les planxes corbes de llançament.

La meva cara expressava un absolut desconcert quan mig bocabadat li vaig dir: - m’ho estàs dient de veritat?

I ell, em va respondre amb un somriure: - no, que va, és broma. No en tinc ni idea de que és aquest bitxo. Que per cert, és una mica excessiu i sembla una joguina sexual.

Aquell era l’humor del Miquel, i jo vaig caure de quatre grapes una vegada més. Amb una forta respiració li vaig treure de les mans i el vaig tornar a embolicar amb el drap. Li vaig explicar només que l’havia trobat al jardí i que em va sobtar moltíssim el seu aspecte i la seva temperatura. Ell, sense canviar el seu posat acadèmic, va dir que era ben cert que no responia als estàndards de cargols habituals per les seves mides, color i temperatura, però que darrerament el mercat oferia coses molt rares per a tota mena de necessitats. Amb aquest comentari tan buit de contingut el vaig tornar a posar dins de l’olla, fent-li prometre que no li parlés a ningú d’aquella peça. Vaig pensar que m’havia equivocat quan vaig pensar que algú podia tenir el més mínim coneixement de que era allò.

Vam sortir una altra vegada al sol per acabar les nostres cerveses. Ell em va continuar ensenyant els seus dibuixos de possibles noves escultures. Semblaven elements comuns com a peces de ferreteria, però dotats de certa organicitat. La veritat és que el Miquel feia unes coses molt curioses, gens comercials, però interessants. Estava ben segur que algun dia trobaria una persona important dins del mercat de l’art que quedaria fascinat per aquelles idees i el faria triomfar al difícil món de les vendes d’art.

Quan ja marxava, em va comentar que l’única persona que em podia dir alguna cosa amb certa entitat era “el poma”.  El vaig acomiadar pensant que la seva acció sobre el mòbil, malgrat que va ser estèril va ser molt resolutiva. Havia d’anar a veure’l. No em quedava cap més alternativa. L’opció de portar el cargol a la universitat o algun centre d’investigació científica em feia molta por. Se’l quedarien i perdria de forma absoluta l’únic nexe que pensava que tenia amb la meva amiga còsmica.

Vaig dinar unes llenties vermelles que m’havia emportat la meva amiga Sílvia. Les meves gates ja havien dinat i quan ja iniciava les meves postres vaig veure per la finestra que a l’inici de la corba de la carretera que passava per davant de casa meva hi havia una furgoneta negra. Estava detinguda i no es veia ningú al seu interior. Rar, em va semblar rar. Per aquella carretera la circulació era ben escassa. De sobte, vaig pensar que era propietat dels homes negres que varen venir quan la nau estava detinguda al meu pati. Vaig sortir de casa, deixant el meu flam a sobre de la taula.

Quan portava uns dos-cents metres caminats vaig quedar tranquil. Era una furgoneta d’Amazon. Una noia amb la roba corresponent a l’empresa de repartiments mirava el mòbil. Quan em va veure, va venir ràpidament cap a mi. – perdoni, perdoni, sap on és Can Matoll?

-          No, no, és Can Mastoll. Si baixes mig quilòmetre més avall, veuràs una tanca de fusta pintada de verd, doncs una mica més i veuràs la porta amb el rètol de Can Mastoll.

-          Uf, doncs moltes gràcies, la cobertura és molt deficient i ja portava perduda una bona estona. Porto un paquet per a ells. Sense vostè, encara hauria donat unes quantes voltes més.

La noia va pujar al seu vehicle i va sortir carretera avall. El logotip era prou visible, però jo encara estava marcat per aquella tropa d’homes de negre. Era curiós com canviaven les coses amb el pas del temps, a Can Mastoll vivien dues iaies que eren germanes, tenien més de setanta anys i ara demanaven coses per internet. Me les imaginava a les dues enganxades a la pantalla triant coses per comprar i fent la comanda sense cap ajut de ningú. Les dues havien perdut el seu marit feia anys, però això no les va deixar fora de circulació, ben al contrari, les va dinamitzar i enfortir. Farà mig any que les vaig anar a veure. Quan els hi vaig preguntar si no els hi feia por viure soles, la més baixeta, la Carme, em va dir: -veus aquella petita branca que hi ha al roure que està al costat de la porta?, si?, doncs ja no hi és. La iaia havia llençat una destral amb una velocitat inaudita i va fer desaparèixer la branca d’un sol cop. Quan em mirava l’acció, amb un somriure em va dir: - pensa que jo sóc de les dues la que no sap llençar la destral. Ja no he tornat a pensar mai més que són dues iaies desvalgudes davant del món.

Quan tornava cap a casa, i pensant en el flam que m’esperava a taula, vaig decidir que trucaria al “poma” aquella mateixa tarda. Tot em feia pensar que aquell capítol de la meva vida ja s’havia acabat. El meu protagonisme planetari havia durat ben poc.