divendres, 13 de novembre del 2020

EL PETIT CAFÈ

L’estiu havia agafat força, feia un dia assolellat. Ell arribava tard. Aquell era un dels pocs dies que Mathieu no arribava a l’hora. Va ser un cúmul de circumstàncies les que van provocar aquella desagradable i angoixant sensació de no ser-hi a l’hora establerta.

Passaven deu minuts de les onze. Entrant a la plaça de Goya, ja va veure el rètol del cafè on havia quedat amb ella. El cafè portava el poc imaginatiu nom de “Petit Cafè” i feia honor al seu nom. Era molt petit. La mínima expressió. La plaça de Goya es troba al centre de la zona comercial de Tarragona, i malgrat que hi ha molta gent, un mai no té la sensació de manca d’espai.

Quan Mathieu va entrar, va veure a l’esquerra dues taules. Hi havia dues senyores grans a la primera, i l’altra era buida. A la dreta, quedava el taulell amb els tamborets, i només hi havia un senyor amb un lleuger problema d’obesitat. Curiosament, aquest home estava cruspint-se un enorme entrepà de bacó amb formatge, acompanyat d’una llauna gran de Coca Cola. Coses que té la vida. El cambrer era un jove que ho mirava tot amb cert aire d’escepticisme, una mirada potser castigada per la rutina.

Passats uns instants, i quan ell ja pensava que ella encara arribaria més tard, va sentir des del fons del local la seva veu. Allà estava ella, a peu dret, amb un vestit blanc d’estiu. Era el primer cop que la veia vestida de carrer. Tots dos sempre s’havien trobat vestits amb roba de la classe de pintura o escultura. Havien coincidit en un parell de classes, i Mathieu ja s’havia fixat en les harmòniques formes de Fanny. Sempre anava molt guapa, i quan l’havia tinguda a prop, havia pogut olorar el seu perfum encisador. Mathieu també estava fascinat per la seva cabellera de lleona.

Fanny va cridar suaument el seu nom des del costat d’una taula que quedava oculta des de l’entrada del cafè. El cambrer mirava amb curiositat tota l’acció. Després d’una salutació cordial i dos petons, van seure. Ella estava asseguda en un banc enganxat a la paret, ell en una cadira a l’altra banda de la taula. Fanny tan sols feia cinc minuts que havia arribat, i estava de molt bon humor.

Fanny prenia un cafè amb gel, feia calor. Quan va venir el cambrer, Mathieu va demanar que li portés un altre cafè. El cambrer va fer un gest afirmatiu amb el cap i va marxar. Van passar els primers minuts amb una conversa al voltant de la possibilitat d’una exposició conjunta, quan de sobte ella li va indicar que seies al seu costat. Mathieu va pensar que el soroll del carrer i la cafetera, feia normal aquella petició.

Quan va seure al costat d’ella, aquesta es va girar al banc. Aquest gir va fer que el seu vestit escurcés la seva llargada de forma notable. Quasi sense voler, Mathieu, va veure les seves cames que eren a tocar. Tot el seu cos era a pocs centímetres. El seu vestit cenyit marcava les línies del seu cos, els seus pits semblaven fortament continguts dins de la roba. El nivell d’excitació de Mathieu era elevat, però ell considerava que no era evident.

Un altre moviment de Fanny, va permetre a Mathieu veure l’interior de les seves cuixes. Les calcetes devien quedar ocultes a pocs centímetres. Ell va percebre com el seu cor iniciava un poderós ascens de revolucions. Les cames de Fanny eren meravellosament tornejades i amb un envejable color daurat de pell.

La conversa continuava àgil i dinàmica, malgrat que al cervell de Mathieu hi havia alguns compartiments en flames. Parlant d’un determinat quadre, ella li va mostrar al seu mòbil uns vídeos d’un pintor jamaicà. Per veure la pantalla tots dos amb detall, Mathieu va apropar-se al cos d’ella, i en el moviment, el braç d’ell va quedar entre les cames d’ella. Uns segons més tard, un canvi de posició a la conversa, va fer que la cama dreta d’ella impactés amb el seu avantbraç. El contacte, la suavitat i la temperatura els va trasbalsar a tots dos. Una mirada intensa entre ells va ser el preàmbul d’un petó llarg, apassionat, volcànic, salvatge. Allà s’iniciava una llarga i bonica història d’amor entre Mathieu i Fanny.    


dissabte, 7 de novembre del 2020

LA PORTA

Em persegueix una porta.

Em persegueix des de fa anys.

Uns anys plens de mesos carregats de tristes setmanes farcides de dies inacabables inflats d’hores angoixants que rebenten de minuts i segons absurds.

Un dia vaig mirar per l’orifici del seu pany, per allà on penetra i s’allotja la clau que l’obre.

No vaig entrar mai, només vaig veure per aquell petit orifici la llum que hi havia dins.

I també aquell dia carregat de bogeria que la vaig empènyer uns mil·límetres i vaig quedar un instant carregat d’electrons.

Aquella porta era una de les portes descartades, una porta eliminada, però sembla que no del tot.

A totes les cruïlles, tries un camí, un destí, una porta, i al mateix temps descartes unes altres, les no escollides.

De vegades hi ha portes que tornen a aparèixer, una vegada i una altra, insistentment, davant teu.

Però aquestes portes ja no s’obren, estan allí, però tancades. Tancades de forma obstinada i insolent. Escopint-te el record de no haver-la escollida.

L’única alternativa és l’eliminació. Una eliminació radical, absoluta.