Vaig obrir un ull, concretament
el de l’esquerre. Tot era fosc, exceptuant una petita figura de conill que tinc
a la tauleta de nit. Me la va regalar l’amic Nel·lo, fa una llum que va
canviant de color i resulta molt relaxant. Vaig mirar el despertador. Marcava
les quatre i trenta-cinc. Encara restava una hora per l’alarma que m’havia
marcat. Volia una mica més de mitja hora per fer el primer esmorzar abans de la
meva cita galàctica. De sobte, vaig sentir sorolls fora de casa. Era molt rar
perquè al meu voltant no hi havia mai ningú. Vaig parar l’orella amb atenció.
Hi havia més d’una persona allà fora. I més de dues. No comprenia què estava
passant. Vaig obrir el porticó de la finestra de l’habitació i vaig quedar glaçat.
Allà baix hi havia més de cinquanta persones al voltant de la nau de la meva
amiga extraterrestre. Tot estava il·luminat per tota mena d’artefactes i algun
focus que ja havia portat algú. Hi ha gent disposada a tot.
Un sentiment de ràbia va sorgir
dins del meu interior. Hi havia molta gent fent fotos i xerrant sense parar
entre ells i pels mòbils. Fins i tot, hi havia algun imbècil que s’havia pujat
sobre la meva tanca i la pila de llenya tallada. Em vaig posar d’una volada la
roba de la nit anterior, ara no estava per modelets. Sortint de l’habitació,
vaig veure que els meus dos gats també estaven estranyats per aquella cridòria
de l’exterior. En quatre segons, vaig disposar a la cuina un petit refrigeri
per a les meves criatures, i amb la meva jaqueta texana vaig obrir la porta de
casa per posar ordre. Just quan obria la porta, entrava pel camí que du a casa
un tros enorme de furgoneta d’un canal de televisió al que jo no li tinc gens
de simpatia i que té un número senar després de la paraula Tele. El meu pati
estava ple de gent que semblava haver perdut el nord. Tots cridaven excitats i
anaven d’aquí cap enllà.
Em vaig dirigir com un més al meu
pati del darrere, ja no hi havia cinquanta persones, hi havia moltes més. I no
paraven d’arribar cotxes que aparcaven de qualsevol manera al meu jardí. Allò era l’infern. Em sentia impotent enmig
d’aquella allau de persones. No podia fer-los fora. Tan sols podia veure una
mica la part superior de la nau. Vaig decidir tornar a casa. Vaig desplaçar
alegrement quatre cretins que hi havia al meu darrere i un cinquè va rebre un
simpàtic cop de genoll que el va deixar estès a terra. No haver vingut.
Quan vaig arribar a l’entrada de
casa, hi havia quatre persones colpejant la meva noble porta de fusta de roure
acabada d’envernissar. Amb un crit els hi vaig de dir que si no paraven de
donar cops, els hi faria entrar dins sense obrir-la. Una noia jove amb cara de
dirigir el grup va dir: -“si es usted el propietario de esta cabaña tiene la
obligación de dejarnos paso para que la audiencia pueda disponer de toda la
información necesaria de este importante suceso acaecido en este remoto pueblo
de Cataluña”, és a dir que havia de permetre entrar aquella colla de
galifardeus per agafar imatges des de la part superior de la casa. M’ho va dir
amb aquella cara de ser la reina del mambo que acostumen a portar aquests
personatges. Amb el meu somriure de
diumenges, els hi vaig comunicar que no faltava més, que la meva casa era tota
seva. Ella, que entenia perfectament la nostra bonica llengua, va assentir
confiada i va dir als seus membres d’operacions especials que preparessin tot
el material. Van marxar a la furgoneta a buscar més material del que ja
portaven a sobre i em vaig quedar amb la senyoreta televisiva.
Li vaig dir que des de feia
alguns dies tenia un problema amb la molla de la porta i que anava una mica
dura, que anés amb compte. Ella amb cara d’estar parlant amb un pobre habitant
de poble, va dir que estava acostumada a fer reportatges a primera línia de foc
i que allò no era cap dificultat. Vaig respondre amb el meu somriure de festa
major, que és encara més artificial que el dels diumenges. Més que un somriure,
sembla una deformació de la mandíbula. De petit, triomfava a totes les reunions
familiars amb aquesta ganyota i posant els ulls en blanc.
Però tornem al present, vaig
girar la clau i vaig creuar el marc de la porta. Només passar la línia que
descriu el gir de la porta, vaig preparar el meu braç esquerre per tancar la
porta violentament. Dos segons després, i quan
l’aspirant al Pulitzer iniciava la trajectòria d’entrada, el meu braç
agafava tota la força del meu cos empenyent amb la ràbia infinita del meu
interior. Va ser brutal l’impacte. El cos de la noia va sortir disparat cap
endarrere i va perdre ràpidament la verticalitat. No vaig poder gaudir gaire de
la imatge del moment precís de l’impacte. El soroll havia estat brillant, sec.
Vaig mirar per la finestra i allà estava estirada al terra remugant i fent
crits. El seu vestit curt havia perdut una mica la seva millor ubicació. Totes
les carpetes havien quedat repartides de forma aleatòria al seu voltant. Amb
tota la meva dolçor li vaig dir que ja li havia dit que entrar comportava certa
dificultat. Que la molla era molt traïdora. Les seves ulleres de sol van quedar
convertides en un plàstic retorçat. I em pregunto jo: si vas a fer un
reportatge a les cinc de la matinada, cal portar les ulleres de sol
instal·lades a la part superior del cap?
Per la meva ment, va passar un
sentiment de pena en veure-la allà seguda ensenyant calceta, la cara de color
vermell ataronjat i un desordre notable en el seu pentinat. Reconec que el
sentiment aquest humanitari va recórrer per les meves neurones, però no es va
quedar dins del meu cervell més enllà de tres dècimes de segon. La xarlatana
aquella s’ho tenia merescut. Vaig tancar amb fina elegància una mica la cortina
i la vaig sentir cridar que obrís la porta d’una maleïda vegada. Des de dins li
vaig dir que la molla en qüestió s’havia acabat de trencar i que m’era del tot
impossible obrir. Em va amenaçar de forma grollera, en aquell instant vaig tenir
clar que la porta havia impartit justícia amb ella.
Vaig pujar a l’habitació dels
convidats. Des d’allí, podia veure l`espectacle que s’havia organitzat al
voltant de la nau. Era una multitud. Només faltaven els repartidors de
crispetes, caramels i llaunes de cervesa. Faltaven pocs minuts per a les sis i
disset, hora prevista de la sortida del Sol. Em vaig preguntar si la meva amiga
extraterrestre entendria tot el que estava passant al seu voltant i quina acció
comportaria. Els meus gats van pujar a l’ampit de la finestra i tots tres
miràvem l’escena dantesca amb absoluta perplexitat. La gentada ja no hi cabia
al voltant de la nau. S’havia establert un perímetre de seguretat que en molts
moments era sobrepassat per les empentes i moviments de la multitud. No entenia
com encara no havia arribat cap força policial per intentar conduir la
situació. Vaig trucar a l’Alfred. És el cap de la policia local del poble. Pocs
segons després, em va respondre. Em va dir que mirés cap a la banda on tinc el
dipòsit de gasolina. I allà vaig veure la seva closca, té un lleuger problema
de calvície. Aleshores, vaig cercar entre tota la gentada als seus dos
companys, l’Hèctor i el Joan. Era com buscar a Wally. El Joan estava disposant
una cinta de plàstic per encerclar l’objecte volant no identificat, i l’Hèctor
ja estava repartint alguna galeta al personal. Ell és una mica nerviós, bona
persona, però li va molt la marxa. Sempre amb criteri, però ràpid. La veritat
és que em proporciona cert plaer veure’l repartir cops amb aquella naturalitat,
alegria i precisió. Tot un mestre. Encara recordo el cop “accidental” que li va
dispensar a un tinent de la Guàrdia Civil aquell infame u d’octubre. Brutal, al
desgraciat aquell se’l van endur arrossegant.
De sobte, el soroll d’engranatge
que jo havia sentit la nit passada, va fer emmudir tota la congregació. Es
podia sentir el soroll de l’aire que circulava entre els arbres. Bé, el soroll
de l’aire i la veu de llauna de l’aspirant al Pulitzer que descrivia tota
l’escena amb dos-cents adverbis per segon. Va aparèixer la mateixa línia sobre
la superfície metàl·lica que després va donar pas al rectangle i posteriorment
es va conformar com la porta per on va sortir la meva fantàstica criatura la
nit passada. Em vaig adonar que potser hi havia cert enamorament cap als éssers
del Cosmos en el meu pensament. Un és sec i eixut, però té un cor. I
l’alienígena aquella estava com un tren, diguem les coses pel seu nom.