ALLÒ METÀL·LIC (Part 3)

Vaig obrir un ull, concretament el de l’esquerre. Tot era fosc, exceptuant una petita figura de conill que tinc a la tauleta de nit. Me la va regalar l’amic Nel·lo, fa una llum que va canviant de color i resulta molt relaxant. Vaig mirar el despertador. Marcava les quatre i trenta-cinc. Encara restava una hora per l’alarma que m’havia marcat. Volia una mica més de mitja hora per fer el primer esmorzar abans de la meva cita galàctica. De sobte, vaig sentir sorolls fora de casa. Era molt rar perquè al meu voltant no hi havia mai ningú. Vaig parar l’orella amb atenció. Hi havia més d’una persona allà fora. I més de dues. No comprenia què estava passant. Vaig obrir el porticó de la finestra de l’habitació i vaig quedar glaçat. Allà baix hi havia més de cinquanta persones al voltant de la nau de la meva amiga extraterrestre. Tot estava il·luminat per tota mena d’artefactes i algun focus que ja havia portat algú. Hi ha gent disposada a tot.

Un sentiment de ràbia va sorgir dins del meu interior. Hi havia molta gent fent fotos i xerrant sense parar entre ells i pels mòbils. Fins i tot, hi havia algun imbècil que s’havia pujat sobre la meva tanca i la pila de llenya tallada. Em vaig posar d’una volada la roba de la nit anterior, ara no estava per modelets. Sortint de l’habitació, vaig veure que els meus dos gats també estaven estranyats per aquella cridòria de l’exterior. En quatre segons, vaig disposar a la cuina un petit refrigeri per a les meves criatures, i amb la meva jaqueta texana vaig obrir la porta de casa per posar ordre. Just quan obria la porta, entrava pel camí que du a casa un tros enorme de furgoneta d’un canal de televisió al que jo no li tinc gens de simpatia i que té un número senar després de la paraula Tele. El meu pati estava ple de gent que semblava haver perdut el nord. Tots cridaven excitats i anaven d’aquí cap enllà.

Em vaig dirigir com un més al meu pati del darrere, ja no hi havia cinquanta persones, hi havia moltes més. I no paraven d’arribar cotxes que aparcaven de qualsevol manera al meu jardí.  Allò era l’infern. Em sentia impotent enmig d’aquella allau de persones. No podia fer-los fora. Tan sols podia veure una mica la part superior de la nau. Vaig decidir tornar a casa. Vaig desplaçar alegrement quatre cretins que hi havia al meu darrere i un cinquè va rebre un simpàtic cop de genoll que el va deixar estès a terra. No haver vingut.

Quan vaig arribar a l’entrada de casa, hi havia quatre persones colpejant la meva noble porta de fusta de roure acabada d’envernissar. Amb un crit els hi vaig de dir que si no paraven de donar cops, els hi faria entrar dins sense obrir-la. Una noia jove amb cara de dirigir el grup va dir: -“si es usted el propietario de esta cabaña tiene la obligación de dejarnos paso para que la audiencia pueda disponer de toda la información necesaria de este importante suceso acaecido en este remoto pueblo de Cataluña”, és a dir que havia de permetre entrar aquella colla de galifardeus per agafar imatges des de la part superior de la casa. M’ho va dir amb aquella cara de ser la reina del mambo que acostumen a portar aquests personatges.  Amb el meu somriure de diumenges, els hi vaig comunicar que no faltava més, que la meva casa era tota seva. Ella, que entenia perfectament la nostra bonica llengua, va assentir confiada i va dir als seus membres d’operacions especials que preparessin tot el material. Van marxar a la furgoneta a buscar més material del que ja portaven a sobre i em vaig quedar amb la senyoreta televisiva.

Li vaig dir que des de feia alguns dies tenia un problema amb la molla de la porta i que anava una mica dura, que anés amb compte. Ella amb cara d’estar parlant amb un pobre habitant de poble, va dir que estava acostumada a fer reportatges a primera línia de foc i que allò no era cap dificultat. Vaig respondre amb el meu somriure de festa major, que és encara més artificial que el dels diumenges. Més que un somriure, sembla una deformació de la mandíbula. De petit, triomfava a totes les reunions familiars amb aquesta ganyota i posant els ulls en blanc.

Però tornem al present, vaig girar la clau i vaig creuar el marc de la porta. Només passar la línia que descriu el gir de la porta, vaig preparar el meu braç esquerre per tancar la porta violentament. Dos segons després, i quan  l’aspirant al Pulitzer iniciava la trajectòria d’entrada, el meu braç agafava tota la força del meu cos empenyent amb la ràbia infinita del meu interior. Va ser brutal l’impacte. El cos de la noia va sortir disparat cap endarrere i va perdre ràpidament la verticalitat. No vaig poder gaudir gaire de la imatge del moment precís de l’impacte. El soroll havia estat brillant, sec. Vaig mirar per la finestra i allà estava estirada al terra remugant i fent crits. El seu vestit curt havia perdut una mica la seva millor ubicació. Totes les carpetes havien quedat repartides de forma aleatòria al seu voltant. Amb tota la meva dolçor li vaig dir que ja li havia dit que entrar comportava certa dificultat. Que la molla era molt traïdora. Les seves ulleres de sol van quedar convertides en un plàstic retorçat. I em pregunto jo: si vas a fer un reportatge a les cinc de la matinada, cal portar les ulleres de sol instal·lades a la part superior del cap?

Per la meva ment, va passar un sentiment de pena en veure-la allà seguda ensenyant calceta, la cara de color vermell ataronjat i un desordre notable en el seu pentinat. Reconec que el sentiment aquest humanitari va recórrer per les meves neurones, però no es va quedar dins del meu cervell més enllà de tres dècimes de segon. La xarlatana aquella s’ho tenia merescut. Vaig tancar amb fina elegància una mica la cortina i la vaig sentir cridar que obrís la porta d’una maleïda vegada. Des de dins li vaig dir que la molla en qüestió s’havia acabat de trencar i que m’era del tot impossible obrir. Em va amenaçar de forma grollera, en aquell instant vaig tenir clar que la porta havia impartit justícia amb ella. 

Vaig pujar a l’habitació dels convidats. Des d’allí, podia veure l`espectacle que s’havia organitzat al voltant de la nau. Era una multitud. Només faltaven els repartidors de crispetes, caramels i llaunes de cervesa. Faltaven pocs minuts per a les sis i disset, hora prevista de la sortida del Sol. Em vaig preguntar si la meva amiga extraterrestre entendria tot el que estava passant al seu voltant i quina acció comportaria. Els meus gats van pujar a l’ampit de la finestra i tots tres miràvem l’escena dantesca amb absoluta perplexitat. La gentada ja no hi cabia al voltant de la nau. S’havia establert un perímetre de seguretat que en molts moments era sobrepassat per les empentes i moviments de la multitud. No entenia com encara no havia arribat cap força policial per intentar conduir la situació. Vaig trucar a l’Alfred. És el cap de la policia local del poble. Pocs segons després, em va respondre. Em va dir que mirés cap a la banda on tinc el dipòsit de gasolina. I allà vaig veure la seva closca, té un lleuger problema de calvície. Aleshores, vaig cercar entre tota la gentada als seus dos companys, l’Hèctor i el Joan. Era com buscar a Wally. El Joan estava disposant una cinta de plàstic per encerclar l’objecte volant no identificat, i l’Hèctor ja estava repartint alguna galeta al personal. Ell és una mica nerviós, bona persona, però li va molt la marxa. Sempre amb criteri, però ràpid. La veritat és que em proporciona cert plaer veure’l repartir cops amb aquella naturalitat, alegria i precisió. Tot un mestre. Encara recordo el cop “accidental” que li va dispensar a un tinent de la Guàrdia Civil aquell infame u d’octubre. Brutal, al desgraciat aquell se’l van endur arrossegant.

De sobte, el soroll d’engranatge que jo havia sentit la nit passada, va fer emmudir tota la congregació. Es podia sentir el soroll de l’aire que circulava entre els arbres. Bé, el soroll de l’aire i la veu de llauna de l’aspirant al Pulitzer que descrivia tota l’escena amb dos-cents adverbis per segon. Va aparèixer la mateixa línia sobre la superfície metàl·lica que després va donar pas al rectangle i posteriorment es va conformar com la porta per on va sortir la meva fantàstica criatura la nit passada. Em vaig adonar que potser hi havia cert enamorament cap als éssers del Cosmos en el meu pensament. Un és sec i eixut, però té un cor. I l’alienígena aquella estava com un tren, diguem les coses pel seu nom.    

ALLÒ METÀL·LIC (Part 2)

Vaig agafar el camí de tornada. Ara tot feia pujada. La terra humida, encara complicava més l’ascens. Quan portava ja uns cinquanta metres, el trasto aquell va emetre un so ben rar, semblava un soroll d’engranatge metàl·lic.  Vaig intentar girar el meu cos, però les cames em van quedar clavades a terra. Vaig caure de forma ridícula entre uns matolls. Quan vaig aixecar el cap, vaig poder veure com s’obria una mena de línia sobre la superfície del trasto aquell. La línia es va estendre i va conformar un rectangle. Dins del rectangle, semblava haver-hi un passadís que es va il·luminar amb una llum verda. Tot molt elegant. Res a veure amb el soroll que fa el meu cotxe.

Vaig intentar agafar una posició còmoda i a la vegada dissimulada per poder veure aquell espectacle de l’altre món. La humitat del terreny tampoc ajudava gaire per poder gaudir del moment, però allò era irrepetible, únic.

Passats uns instants, va aparèixer de l’interior una figura. Des de la meva distància em va semblar que era molt semblant a qualsevol figura humana. Tenia un cap, dos braços i dues cames. Era alt i prim. I les seves proporcions eren més pròpies dels humans que les meves, per establir una comparació, dic. Com tenia la llum darrere, tota ella quedava en contrallum. S’hi va quedar un moment detinguda, i va girar el cap intentant cercar alguna cosa. La situació començava a ser una mica inquietant, i el paraigua em semblava poc contundent per realitzar una maniobra ofensiva. Amb aquests pensaments, vaig decidir amagar el cap darrere dels matolls. L'objectiu ara era intentar trobar la manera d’arribar a casa i tancar-me a pany i forrellat.

La figura, de sobte, va descendir d’un salt des de la seva nau al terra cobert de gespa que tenia davant. No va ser un salt qualsevol, la figura aquella es va desplaçar més de dos metres sense cap mena d’esforç. En algun moment, aparentava ser una mica de goma. Les articulacions no semblaven molt rígides i em venien al cap imatges de cantants de rap, d’aquests que es passen el dia vacil·lant entre grups de noies amb poca roba.

La nit no era molt tancada, i em permetia veure el desplaçament del personatge. Havia baixat en la perpendicular que tenia davant meu, però ara es desplaçava tangencialment a la meva posició. Vaja, que ara encara estava més lluny. Quan em va semblar que estava d’esquenes, vaig intentar aixecar-me de forma ràpida i àgil, i arribar a la casa per establir allà les defenses. Però vaig fracassar. Només girar el turmell i un genoll, la figura aquella va ser conscient  que no estava sola. A més de girar el seu esvelt cos en la meva direcció, una llum verdosa va aparèixer a sobre del seu cap. Com si fos una llum de tauleta de nit, però molt més potent. I la llum estava suspesa a sobre d’ell, no hi havia cap pal, ni barra, ni res que la suportés. Era una imatge molt poderosa, però per veure-la en una pel·lícula. En aquell moment, no em va agradar gens.

Quan vaig veure que venia cap a mi, vaig agafar el paraigua i vaig sortir disparat com un coet cap a la meva casa. No cal dir, que al pocs metres tenia aquella figura davant meu. Era molt més alta que jo, molt més del que m’havia semblat. Anava vestida amb una roba estranya que no vaig saber identificar. Jo tampoc entenc gaire de teixits, llevat que sigui cotó, llana o pana. D’aquí ja no passo. Tornem al relat. Portava una samarreta de màniga llarga i unes malles, però semblaven pintades sobre el seu cos. Un color blanquinós que amb la llum verda agafava un aspecte entre metàl·lic i vegetal. Els peus anaven coberts amb unes botes enormes que semblaven de ferro. També, vaig veure que la figura aquella posseïa dos pits de mesures molt considerables i uns malucs molt ben dibuixats. La meva ment va cercar ràpidament marca de calcetes o sostenidors, però no detectava pas cap relleu. Aquells petits detalls em van asserenar una mica el meu ànim, i em va canviar una mica la perspectiva de la trobada de civilitzacions. Si havia de morir, seria davant d’una extraterrestre de bellesa indiscutible. Girant el meu cap en l’eix vertical, és a dir, mirant cap amunt, em vaig atrevir a mirar el rostre a aquell ésser d’un altre món. Mare meva, vaig quedar glaçat, garratibat i estupefacte. Quaranta centímetres per sobre meu hi trobava la cara d'una noia guapíssima. No hi havia vist un rostre així des de feia molts i molts anys, i això que jo miro moltes imatges de noies boniques. Ben és cert que concentro la meva atenció en altres parts dels seus cossos.

No sabia que dir, ni fer. Vaig esperar que la figura aquella fes algun moviment més o que articulés alguna mena de so. Ràpidament, em vaig veure interpretant uns sons i unes músiques que hauria de desxifrar com a les pelis de ciència-ficció. Res d’això, aquella femella interestel·lar va obrir la boca i va començar a parlar amb una infinitat de llengües, una darrere de l’altra. Cada deu segons canviava. El meu domini dels idiomes es redueix a la nostra bonica llengua catalana, el castellà per obligació i un pèl de franco-anglès tot barrejat. Em vaig quedar allà davant palplantat sense entendre res, fins que va dir: - “I si canto trist vol dir que no anem bé”.  Jo vaig donar un cop de cap per fer-li entendre que aquella era la llengua adient per a la nostra comunicació. Es va quedar un moment detinguda mirant-me i em va dir amb un to més natural i calmat: -“mira company, que estem buscant una peça que ens ha caigut quan passàvem per aquí dalt. És com un caragol dels vostres, però de color púrpura, d’uns tres-cents mil·límetres de llarg i quaranta-sis de diàmetre”. Allà va començar a anar tot bé. Li vaig dir que fiqués la seva nau darrera de la casa i que demà al de matí l’ajudaria a buscar-lo. Quan esperava que aquella cosa em digués que ni parlar-ne, va, i amb la seva boca angelical em diu que d’acord. –“Quan aparegui 752S quedem en aquest mateix punt”. Va veure la meva cara de perplexitat i va dir amb certa ironia: -“quan surti el vostre Sol, ho pilles? Es va girar i es va dirigir cap a la nau, però encara vaig poder observar que tenia un cul impressionant. Aquell ésser estava molt ben fet. Va entrar dins de la nau, i al moment allò es va enlairar sense fer cap mena de soroll, exceptuant el mateix fregament greu d’engranatge anteriorment escoltat. Es va aixecar uns deu metres i va passar per davant de la meva xemeneia per descendir darrere. Quina elegància tenia aquell trasto, quina precisió a l’hora de maniobrar, va encabir aquell monstre metàl·lic darrere de la meva casa com qui aparca la moto davant del bar. Al·lucinant.

Vaig tornar a casa. Els gats continuaven ben tranquils al sofà, i jo estava força animat. Abans d’entrar al llit, i mentre preparava les meves coses, em vaig posar a l’ordinador un tema del meu Frank Sinatra i un petit raig de l’escocès. Aquella nit encara seria la primera d’una nova vida. La senzilla idea de tenir darrere de casa una nau amb éssers com aquella meravella amb el que jo, Rafel Corbera i Fonollosa, havia mantingut una comunicació intel·ligent, m’omplia de tota mena de somnis. Demà em posaré la camisa taronja que em queda molt bonica.