ALLÒ METÀL·LIC (Part 6)

Vaig pensar que amb tot aquell aldarull, ningú es fixaria si treia el cap per la finestra de dalt. Amb la meva rapidesa habitual, vaig pujar les escales. Llàstima que aquella velocitat, em va fer ensopegar en l’últim graó i tot el meu cos va anar a parar sobre el bonic terra del pis de dalt. Afortunadament, un és fort com la pedra i em vaig posar a peu dret passats uns minuts que em van semblar una eternitat perquè fora estaven passant coses. Un xic adolorit, vaig obrir les cortines i em vaig emportar la primera sorpresa, la placa de metall que havien situat els homes de negre no hi era. Vaig veure la nau de la meva amiga, tenia una coloració vermellosa i girava sobre si mateixa a gran velocitat. Havia pujat mig metre de la seva posició inicial i ara semblava que estava a punt de sortir disparada cap al cel. Tot al seu voltant girava de forma caòtica, tota mena de ferralla dels senyors foscos, molt de paperam i desgraciadament alguns objectes meus del jardí. Les poques persones que quedaven dretes s’agafaven com pobres ànimes a les tanques i als residus dels canons, la resta estaven repartides per terra. Un soroll de batedora dominava tota l’escena. De sobte i sense cap avís, la nau va sortir verticalment a gran velocitat fins a detenir-se a gran alçada, uns tres-cents metres calculo jo. Va quedar allà detinguda. Clavada a l’espai. Als pocs moments, van aparèixer dos helicòpters de l’exèrcit. Van començar a girar al voltant de la nau, però mantenint una distància de respecte força considerable. Jo només pensava que amb aquella nau que marxava cel amunt, també marxava aquella meravella de noia que havia pogut conèixer. Dic noia, per anomenar-la d’alguna manera, potser al seu planeta no hi havia més que un sexe, o trenta, vés a saber.

Quan tota la gentada que tenia al pati s’havia pogut incorporar, aquell punt al cel es va fer cada vegada més petit fins a desaparèixer de la meva vista. Els helicòpters van quedar allà detinguts sense capacitat de reacció. El punt ja no existia, havia desaparegut del tot.

L’activitat al pati es va multiplicar per cent en pocs minuts, els camions van carregar aquells rars canons i tothom va buscar el seu vehicle per marxar de forma accelerada. Al quart d’hora, no quedava ningú, ni periodistes, ni homes de negre, ni policies, res. Només un pati ple de trastos per terra, alguns testos trencats, una tanca colpejada i molts papers repartits per tot arreu. Un paisatge dantesc. Trist. I encara més trist em vaig quedar jo. La meva aventura no havia durat ni vint-i-quatre hores. Quan el desànim inundava el meu cervell, vaig rebre una injecció d’amor i força, el cap de la meva gata Plata es va estavellar amb tendresa a la meva cama, i poc després va ser Coure qui va llençar el seu cos contra el meu turmell. Qui té gats sap que això pot aixecar un mort. Vaig tancar la finestra i me’n vaig anar a jugar amb elles. Potser algun dia tornaria a trobar aquella extraterrestre. Sabia que era un pensament una mica innocent, però bé que tenia un caragol seu dins de les olles de casa. De moment, la vida continuava, i fora tenia molta feina a fer, però haig de reconèixer que hi havia un foc dins del meu cor. Rafel Corbera i Fonollosa estava enamorat.

Al voltant de les sis de la tarda, vaig baixar al poble. És un trajecte curt, uns pocs kilòmetres, però vaig agafar el meu abonyegat Duster de color groc per fer via. En pocs minuts, entrava al nostre bar, el Carlit. Més que un bar, és un centre de gent rara i desconnectada, però en som uns quants  i mirem de passar l’estona de forma divertida en la mesura del possible, no diré pas jo ara que sigui sempre una festa de l’hòstia. “Al Mar” dels Manel estava sonant per totes les caixes de so del magnífic equip d’en Nico. Alta fidelitat de les d’abans. Al fons del local, vaig trobar, com no podia ser d’una altra manera, el meu amic Pep. Vam estar parlant força estona de l’amor, de la distància, del cosmos, de noies meravelloses, del Big Bang,  també de sèries de les diferents plataformes, i de còmics. Cada tema comporta un parell o tres de cerveses. Parlant de còmics, vaig començar a percebre certa urgència per anar al bany. El primer intent d’alçar tot el meu organisme, va fracassar estrepitosament. El segon intent va ser un èxit. Vaig agafar com a punt de suport la taula i em vaig aferrar com a clau ardent a un braç que passava per allà. No cal dir que més enllà del braç hi havia una persona que no entenia gaire el que passava, però jo ja estava dret, i això era el més important. Només quedaven uns vuit metres fins a la porta dels lavabos. No podia ser pas tan complicat.

Doncs estava equivocat, va ser força complicat. Com jo, i especialment la meva bufeta,  no estàvem gaire per perdre temps, vaig optar pel sistema de l’escomesa frontal. Agafant certa inclinació cap endarrere, vaig  llençar tot el meu cos cap a la porta desitjada. I haig de dir que pràcticament vaig arribar a poc menys d’un metre en tres segons. Tota una proesa, si no tenim en compte que en aquest viatge, vaig emportar-me tot el que tenia per davant: dues taules, quatre persones, sis gots, tres platets, un gerro i una làmpada de sobretaula que no sé qui va posar allà. Els setanta centímetres que em quedaven per travessar la porta del bany, van ser una combinació d’avançar i treure’m coses que tenia per sobre, una jaqueta, una brusa molt bonica, una gorra, uns auriculars i un parell de cartes. Vaig tancar la porta de forma sonora. Fora quedava tot aquell camp de batalla que ells havien organitzat pel fet de posar-me obstacles. Insensats.

Amb el meu aparell reproductor a la mà, vaig concentrar-me en tenir certa punteria. Recordeu que jo sóc un home endreçat i polit. Just en el moment de la mitja descàrrega, vaig notar la vibració del mòbil a la meva butxaca de la jaqueta. Qui nassos em trucava en aquell moment cabdal del meu exercici orgànic? Fent un moviment un pèl dur per al meu cos, vaig agafar el mòbil amb la mà esquerra. La pantalla emetia llum, però no em deia la procedència de la trucada. De sobte, la pantalla es va activar i va aparèixer el rostre de la meva amiga interplanetària. Mare meva, em va trasbalsar de tal manera, que el telèfon va saltar disparat dins de la tassa de vàter. Deu meu, encara amb el meu membre a l’exterior, vaig ajupir-me per treure el dispositiu del contaminat recipient urinari.

Maleïda sigui la meva fortuna. El mòbil semblava mort. El vaig eixugar amb paper, i li vaig passar una bona estona aire calent per sobre, però no feia cap mena de reacció. L’havia perdut.  Vaig veure el rostre de la meva amiga uns tres segons, potser menys. Encara el meu cor anava cavalcant com un cavall de pura sang.  Una vegada restablerta la meva aparença i amb les mans ben netes i eixugades, vaig començar a pensar com restablir el món després d’aquell desastre.