POMAR I L'AMERICÀ INSOLENT

 

Torneig Interzonal a Estocolm.1962.
Novena partida. Bobby Fischer-Artur Pomar.
La partida conté una tremenda càrrega dramàtica si observem les trajectòries vitals de Pomar i Fischer. Per a Pomar va ser el seu màxim èxit, un somni realitzat. Per a Fischer, amb divuit anys, el moment de la seva explosió mundial.
Pomar, baixet, roba de segona, amb una calvície profunda, dentadura de postguerra, mirada absent i moviments d’esgotament. Amb una semblança molt més gran dels trenta-un anys que aleshores comptava. Fischer, alt, amb un cabell voluptuós, un somriure de supèrbia, excèntric, roba de moda, l’home del triomf, una icona pop.
També s’enfrontaven l’Espanya miserable i patètica de Franco amb la poderosa Nord-Amèrica de Kennedy. Un duel desigual.
La partida s’inicia amb una obertura siciliana, Pomar s’atreveix de forma valenta amb la preferida per l’americà. Un desafiament d’entrada. Després de nou hores de joc, la partida arriba al seu moment decisiu. Pomar, hores abans, havia demanat taules, Fischer de forma altiva li va respondre que ell mai cediria unes taules amb un peó de més.
Moviment setanta-set. Fischer avança un peó de la primera columna fins al penúltim escac. Pomar reacciona amb un moviment lateral del rei. Són les darreres jugades. Cap dels dos jugadors pot donar mat, l’equilibri sembla inalterable i la partida acaba en taules.
Per a Pomar, unes taules contra el monstre Fischer, i amb un peó de menys, resulta una proesa gegantina. Els jugadors s’aixequen de la taula i el gran Bobby Fischer li dedica a Artur Pomar la frase llegendària i mil vegades repetida: “Pobre carter espanyol, tan bé que jugues, i hauràs de tornar a posar segells quan acabi el torneig”.
Una partida que resumeix un torneig, una carrera esportiva, una vida, un país, la misèria més absoluta del franquisme.
Pomar va anar sol a Estocolm, sense cap ajudant analista, sense cap ajut econòmic, únicament portava un trist llibre de butxaca elemental d’escacs. Va demanar un permís al seu lloc de carter a Ciempozuelos i li van donar sense sou i amb males paraules. El president de la Federació que el va intentar ajudar va rebre una sanció pel seu oferiment. A Espanya no li interessaven els escacs, sinó el circ.
L’inici del torneig va ser brillant, la seva ment encara atresorava els coneixements que el van convertir en el nen prodigi afalagat pel franquisme al costat de Joselito i Marisol.
Les partides d’escacs en aquells temps s’ajornaven per continuar-les l’endemà. Els ajudants i entrenadors dels altres mestres treballaven a les nits per trobar les línies de joc més bones per al seu jugador que les rebien a l’esmorzar. Pomar, sol a la seva habitació, havia d’estar moltes hores a les nits intentant resoldre els problemes al tauler, i l’endemà l’esgotament resultava evident.  En els darrers vuit enfrontaments, tan sols va aconseguir quatre taules. L’enfonsament físic i mental havia acabat amb Pomar. Malgrat això, va assolir dotze punts, per quedar situat en l’onzè lloc, a mitja taula, mentre Fischer quedava campió en primera posició amb disset punts i mig.