COPES I FOC

 

Vallromanes. Una nit freda d’hivern. Tres quarts d’una. La llar de foc està encesa. Davant del foc un sofà gran i molt car de pell. Dins de la casa, la temperatura ja ascendeix fins als vint-i-cinc graus. El consum d’alcohol és molt elevat. Fora, a la gran terrassa, alguns fumadors consumeixen la seva droga a tres graus centígrads. Tot un exercici d’autoafirmació masoquista.

 

-          (A)  Voleu fer el favor de tancar la porta?, no pareu quiets!

-          (M) No siguis torracollons, deixa’ls, són joves

-          (C) En una guerra et volia veure a tu, tan exigent amb tot

-          (M) No parleu de guerres que la cosa està molt delicada

-          (A) En realitat tot es redueix a la lluita de classes de sempre

-          (E) Ja està, ha parlat l’expert en política

-          (A) El món no necessita més fronteres

-          (E) Depèn

-          (A) De què depèn?

-          (M) Va, deixeu-lo estar, no comenceu com sempre a donar la xapa

-          (A) Per a mi que vinguin

-          (C) Que vingui qui?

-          (A) Doncs qui serà?, els marcians?, les ucraïneses

-          (M) Si clar, tots volem a les noies rosses amb ulls clars

-          (A) Què vols dir?

-          (M) Doncs que als sirians els hi va tancar la porta tothom

-          (A) Els sirians eren paios mal vestits i amb cara de mal rotllo

-          (M) Fins i tot per acollir som racistes

-          (E) Va Marta, ara no et passis

-          (A) Deixa-la que s’esbravi

-          (M) Albert, ets un imbècil

-          (A) Estalvia’t les paraulotes

-          (E) Tinguem la festa en pau, ara més que mai

-          (A) Collons, que no he dit res jo, i porteu més beguda, carai!

-          (X, entrant des de la terrassa) Ei nens, com ho porteu?

-          (C) Doncs bé, aquí barallant-se els de sempre

-          (X) Ah, mola, fora començava a avorrir-me

-          (X) De vegades la vida és un avorriment total

-          (A) Et recomano que vagis a donar un vol per Kíiv

-          (X) Ui no, que fa molt de fred ara

-          (M) Quina colla d’idiotes

-          (M) El món s’enfonsa per tot arreu i vosaltres dient bajanades

-          (A) I tu què?, l’ecologista que s’acaba de comprar un Mercedes

-          (M) És híbrid, burro!

-          (A) Patètic, se’ns pixen a la cara, i la tele diu que plou

-          (X) Perdoneu, la Maria no ha vingut,  en sabeu alguna cosa d’ella?

-          (M) El pàncrees. Va ser fulminant.

-          (X) No fotis  

POMAR I L'AMERICÀ INSOLENT

 

Torneig Interzonal a Estocolm.1962.
Novena partida. Bobby Fischer-Artur Pomar.
La partida conté una tremenda càrrega dramàtica si observem les trajectòries vitals de Pomar i Fischer. Per a Pomar va ser el seu màxim èxit, un somni realitzat. Per a Fischer, amb divuit anys, el moment de la seva explosió mundial.
Pomar, baixet, roba de segona, amb una calvície profunda, dentadura de postguerra, mirada absent i moviments d’esgotament. Amb una semblança molt més gran dels trenta-un anys que aleshores comptava. Fischer, alt, amb un cabell voluptuós, un somriure de supèrbia, excèntric, roba de moda, l’home del triomf, una icona pop.
També s’enfrontaven l’Espanya miserable i patètica de Franco amb la poderosa Nord-Amèrica de Kennedy. Un duel desigual.
La partida s’inicia amb una obertura siciliana, Pomar s’atreveix de forma valenta amb la preferida per l’americà. Un desafiament d’entrada. Després de nou hores de joc, la partida arriba al seu moment decisiu. Pomar, hores abans, havia demanat taules, Fischer de forma altiva li va respondre que ell mai cediria unes taules amb un peó de més.
Moviment setanta-set. Fischer avança un peó de la primera columna fins al penúltim escac. Pomar reacciona amb un moviment lateral del rei. Són les darreres jugades. Cap dels dos jugadors pot donar mat, l’equilibri sembla inalterable i la partida acaba en taules.
Per a Pomar, unes taules contra el monstre Fischer, i amb un peó de menys, resulta una proesa gegantina. Els jugadors s’aixequen de la taula i el gran Bobby Fischer li dedica a Artur Pomar la frase llegendària i mil vegades repetida: “Pobre carter espanyol, tan bé que jugues, i hauràs de tornar a posar segells quan acabi el torneig”.
Una partida que resumeix un torneig, una carrera esportiva, una vida, un país, la misèria més absoluta del franquisme.
Pomar va anar sol a Estocolm, sense cap ajudant analista, sense cap ajut econòmic, únicament portava un trist llibre de butxaca elemental d’escacs. Va demanar un permís al seu lloc de carter a Ciempozuelos i li van donar sense sou i amb males paraules. El president de la Federació que el va intentar ajudar va rebre una sanció pel seu oferiment. A Espanya no li interessaven els escacs, sinó el circ.
L’inici del torneig va ser brillant, la seva ment encara atresorava els coneixements que el van convertir en el nen prodigi afalagat pel franquisme al costat de Joselito i Marisol.
Les partides d’escacs en aquells temps s’ajornaven per continuar-les l’endemà. Els ajudants i entrenadors dels altres mestres treballaven a les nits per trobar les línies de joc més bones per al seu jugador que les rebien a l’esmorzar. Pomar, sol a la seva habitació, havia d’estar moltes hores a les nits intentant resoldre els problemes al tauler, i l’endemà l’esgotament resultava evident.  En els darrers vuit enfrontaments, tan sols va aconseguir quatre taules. L’enfonsament físic i mental havia acabat amb Pomar. Malgrat això, va assolir dotze punts, per quedar situat en l’onzè lloc, a mitja taula, mentre Fischer quedava campió en primera posició amb disset punts i mig.