ALLÒ METÀL·LIC (Part 9)

 Havia arribat el moment de l’acció, sense miraments vaig trucar al “Poma”. El telèfon va emetre un so uns deu segons, a continuació va aparèixer la veu del Pau. Ara li direm Pau per la importància cabdal que té el tema, “el Poma“ és massa grotesc pel moment de la recerca. Després d’uns formalismes educats li vaig dir que vingués a casa meva. Vaig mentir per si hi havia possibles senyors de negre punxant el telèfon fix, i el vaig convidar a un whisky japonès que sempre és un reclam quasi impossible de no acceptar.

Vaig sopar de forma lleugera, és a dir, una crema de pastanaga, unes peces de pollastre arrebossat, una mica de formatge i dos iogurts de maduixa. Plata i Coure per a sopar havien pres els seus platets. Només quedaven quinze minuts per a l’arribada del Pau. Vaig deixar només la llum de la cuina i un llum de peu que hi ha a la sala. Els minuts passaven desesperadament lents.

A dos quarts de deu uns cops a la porta van fer aixecar el cap de les gates. Havia de ser ell. Amb extrema precaució vaig mirar darrere de la cortina de l’habitació de convidats. La figura solitària  del Pau apareixia amb claredat davant la porta.

Amb extrema delicadesa vaig obrir la porta i en silenci vaig fer passar a l’insigne convidat. Ell reia sota el nas amb la meva pantomima. Una vegada dins i verificant que tot estava tancat i ben tancat vam entrar a la cuina.

Vaig obrir una de les ampolles del “Yamazaki” de dotze anys. Al moble ara deu haver-hi quatre o cinc. Algú es podria preguntar com una persona com jo té un whisky que val uns cent cinquanta euros l’ampolla, però això és un tema delicat que ara no toca, com deia aquell senyor baixet amb les inicials de JP. Tornem al tema. Quan ja havíem gaudit de dues ingestes del meravellós líquid, vaig anar cap a l’armari on hi havia l’olla, i dins d’ella, el caragol estel·lar.

Amb tota la litúrgia adient vaig treure el drap que embolicava discretament el caragol i el vaig dipositar a la taula. El Pau mirava ple de curiositat tota la maniobra. Li vaig dir que obrís el drap. Ell de forma immediata es va llençar cap a l’objecte enigmàtic. Va intentar obrir-lo, però alguna cosa no anava bé. No el podia obrir per l’extrema temperatura negativa. Cremava de fred. Entre els dos i al final d’un esforç considerable, el vam deixar a la vista, i de sobte, la sorpresa:

-tu també en tens un?

-què?, què vols dir, qui en té un altre?, on?, des de quan?

-a veure, són semblants. No és exactament igual. D’entrada no té aquesta temperatura extremadament freda. De fet, ara té una temperatura ambient com la resta de materials del taller. I també, potser, és una mica més petit, ho hauria de comprovar. I el color, abans tenia aquesta coloració vermellosa, però ara és pràcticament negre.  El tinc jo, des de fa uns cinc o sis anys. El vaig trobar al Marroc, perdut, enmig d’un desert de sorra i pedres.

La forma és la mateixa, idèntica, i el pes tenint en compte que la mida és més petita deu ser semblant. Mai he sabut què dimonis és. He fet proves amb ell, he intentat tallar-lo, impossible, amb res, ni amb làser, el vaig sotmetre a tota mena de pressions i no es va alterar per res, ni un mil·límetre. Vaig fer una anàlisi amb raig X, res, opac. Negre. També és absolutament inexpugnable per àcids, dissolvents o qualsevol agent químic.

Si em preguntes que és, la resposta és que no en tinc la més petita idea, però pels meus coneixements, jo crec que no és d’aquest planeta, però són suposicions davant de la ignorància.

Jo restava amb cara de flipat absolut. Em vaig quedar callat uns segons i vaig omplir un altre cop els gotets del whisky. No em podia creure que les naus interplanetàries anessin perdent coses pel món. I era la mateixa nau la que havia perdut els dos caragols?, era la meva divina astronauta en un altre viatge al nostre planeta?, o potser era una altra nau?, i el fet de perdre temperatura què volia dir? Massa preguntes sense resposta. Pau no sabia com ajudar-me més, ell tampoc tenia les respostes. Des d’aquell dia el Pau havia cercat a les xarxes si algú més tenia coneixement d’aquests caragols, o si algú podia dir què eren aquells caragols, i el perquè de la seva existència i funcionalitat. Una recerca sense resultats positius.

 Ell estava molt al corrent de l’aparició de la nau extraterrestre per tot el que va aparèixer als mitjans de comunicació. Casa meva va ser fa mesos el punt principal d’atenció de tot el món, però tot s’oblida en poc temps. Vaig dubtar en si havia d’explicar-li la trobada amb la cosmonauta de la nit anterior a tot el rebombori mediàtic, o millor callar. Al final i després de quatre segons vaig decidir callar, no dir res. Per la dificultat d’explicar el meu enamorament, els detalls físics de l’extraterrestre, el contacte posterior, la meva poca traça i frustració, en resum, una mandra còsmica.

Ell em va demanar que li deixés el caragol uns dies per fer proves, però per sorpresa d’ell, li vaig dir que de cap manera, que no em podia desfer de tal tresor. Em va preguntar el perquè i jo vaig haver d’inventar una connexió emocional amb aquell estrany metall del caragol. Pau amb cara de no entendre res va acceptar la negativa escurant les darreres gotes del “Yamazaki”.

Abans que marxés el Pau, li vaig oferir una mica de licor de poma. Una mena d’homenatge al seu pseudònim que va encaixar amb un somriure, malgrat no endur-se el caragol còsmic. Va marxar lleugerament alegre, només va colpejar dos cops amb la seva espatlla la porta del jardí quan sortia. Correcte.