EL BOSC SEC

 AQUEST CONTE VA GUANYAR EL TERCER PREMI A LA TERCERA EDICIÓ DEL PREMI DE MICRORELATS DE VALLROMANES. 2023

Fa molts dies que no plou. Massa dies, fins i tot, jo diria que fa mesos que no cau una gota. Tot està perillosament sec. La temperatura encara no és molt elevada, però dins del bosc sembla que l’aire ha desaparegut. El sotabosc és ple de troncs morts, branques retorçades i fulles, un sotabosc que és un autèntic polvorí. Fa anys, els homes del poble que queda a pocs quilòmetres del bosc, venien sovint a netejar-lo. Eren persones sàvies que cuidaven el seu entorn i protegien el seu territori. Ara, el poble ha crescut i sembla que s’ha oblidat del bosc que el tanca per la part de dalt. Tots estan molt ocupats.

He vist caure molts arbres al meu costat, molts. Va caure el Jan, una alzina de molts metres d’alçada, el Pep, un pi baixet i simpàtic, la Laia, una altra alzina, però aquesta més primeta, i el meu amic Pau, un enorme roure. Amb ell havia creuat moltes converses, i havíem compartit ocells i algun animalet que grimpava pels nostres troncs. Les nostres branques s’havien creuat fa anys i això va originar una forta amistat. Ell, sempre m’animava quan jo em deprimia per la manca d’aigua o les fortes ventades. El trobo molt a faltar. I més ara, que he perdut una mica la verticalitat. Imagino que estem patint la manca d’aigua i humitat, i costa mantenir les estructures d’en peu.

Des de la meva imponent alçada he vist que hi havia homes al poble que preparaven eines. M’ha sobtat per la quantitat de persones, i l’hora  tan matinera. M’ha semblat preocupant, feia molts dies que ningú pujava, i ara, aquell grapat de gent mirant cap aquí, no m’ha fet gens de gràcia.

Han pujat en tres vehicles. Són tretze persones. Un número inquietant. Els veig ascendir per la llarga pista de terra. Han detingut els seus cotxes a una vintena de metres i han descendit d’ell amb fortes veus. Portaven motoserres. Semblen màquines quasi noves, de color taronja i blanc. Quan han tret les cobertes, he vist les llargues espases. Brillants, ben esmolades. Estic aterrit. Venen als meus peus. El roure Pep intenta animar-me, em diu que senzillament aniran a l’interior per tallar els troncs que fa mesos que romanen caiguts, però cada vegada que miro avall, ho veig molt negre. Han engegat les màquines. Sento un soroll que m’atordeix, i miren la meva copa. De sobte noto un tall a la meva esquena. Em dol i la meva sàvia corre espantada. Ara la maquina deixa la meva esquena i entra decidida al meu front. El dolor és insuportable. Caic. Els homes criden com salvatges. Tot ha acabat.