Em vaig quedar reflexionant al voltant d’aquell delicat moment de la meva vida. No trobava remei al desafortunat desastre que havia suposat perdre aquella desitjada connexió amb el món extraterrestre, vaja, amb aquell tros de dona de ves a saber on. No trobava la manera de poder restablir el funcionament del mòbil, semblava definitivament inert, mort. Davant meu la meva imatge reflectida al mirall feia molta pena, a més de la càrrega habitual de certa quantitat d’alcohol, el cos presentava una dosi important de decepció, frustració i ràbia.
Vaig sortir del bany. La cridòria
del bar, ara em molestava de forma superlativa, tot era absurd i fins i tot
groller. Estava malalt, estava enamorat. Quan dubtava entre tornar a seure o
agafar el camí de la porta de sortida, el meu amic Victor em va passar una
cervesa de les seves, una Voll-Damm amb tota la seva escuma perfectament
organitzada. Un és feble, i vaig tornar a la taula que ocupava abans de la
visita al bany. Posant el cul a la cadira, vaig veure al fons del bar al
repartidor de palla i fenc, un tipus ben curiós. Té el sobrenom de “poma”. El
dia que li vaig preguntar el perquè em va dir que abans era tècnic
d’informàtica. Sense massa arguments, però amb la convicció dels desemparats
vaig anar a la seva recerca. La distància no era gaire gran, però el meu cos ja
acusava certa pèrdua d’energia i la gentada no ajudava gens. El “poma” era un
home negre, de procedència del Canadà, que malgrat el seu aspecte distant i
eixut, era un tros de pa amb mantega. El sobrenom, penso que deu ser per la marca Apple, però tampoc tinc la seguretat d'aquest fet. Vaig plantar-me allà davant seu i vaig
fer unes ganyotes per cridar-li l’atenció. Res, absolutament ineficaç. Ni es va
assabentar de la meva presència. Ell estava molt animat parlant amb la Marta,
una noia força bonica. De sobte, em va veure i es va adreçar a mi amb l’acostumada
pregunta: “et trobes bé?, tens mala cara, puc fer alguna cosa per tu?” Després
de respondre que tot estava al seu lloc li vaig intentar explicar la mort del
meu mòbil i els fracassats moviments operatius per restablir el seu funcionament.
Em va dir que li deixés un moment. Amb les seves grans mans li va treure la
bateria, la va dipositar sobre la taula, i amb la meva absoluta sorpresa li va
llençar un bon raig del seu whisky, una malta japonesa de la destil·leria
Yamazaki. I aleshores em va dir amb molta parsimònia: - això de vegades dóna
vida a la bateria, de vegades la mata definitivament. La meva resposta va ser
clara: -endavant. I l’amic li va fotre foc amb el seu encenedor. Tothom flipava
en veure les flames, però tampoc massa. En aquell bar s’havien vist coses molt
més rares, que un dia us explicaré si trobem l’oportunitat.
La bateria va agafar una
coloració rara, un to verdós dominava la seva superfície. Passats uns minuts la
va introduir dins del telèfon i va iniciar les passes per engegar-lo. I
miracle, la pantalla es va omplir de llum. Vaig abraçar aquell home com si fos
ma mare, les llàgrimes inundaven els meus ulls. La meva joia era immensa. Li
vaig dir que m’havia fet feliç com un nen amb sabates noves. Ple de seguretat
en restablir la possibilitat de tornar a rebre una trucada galàctica no vaig
poder fer més que invitar al Poma i la Marta a dues copetes de la seva rara
beguda. Vaig pensar que la graduació d’aquell whisky devia ser molt i molt
elevada, la flama va ser considerable. El meu informàtic salvador em va dir que
la bateria després d’aquell petit incendi només viuria una setmana, i que el
telèfon tampoc passaria de viure més enllà de quinze dies.
Després d’un acomiadament veloç
i poc expressiu, vaig sortir a
l’exterior del Carlit. La magnífica porta del local va deixar endarrere tot el
soroll de veus, crits i música, per deixar pas al silenci del nostre poble. Un
poble petit, verd i tranquil. Després de
fer unes bones inspiracions i expiracions, em vaig ficar dins del meu cotxe. El
soroll del motor va iniciar el meu retorn a casa meva. Les meves gates ja
estarien esperant el meu retorn i el seu petit refrigeri abans del descans
nocturn. Quan vaig sortir del meu abonyegat vehicle vaig mirar el cel. Em
preguntava on estaria la nau i si tornaria algun dia a la Terra. Si li havia
caigut un cargol és que no hauria d’estar a gaire alçada, perquè el cargol no
mostrava cap deteriorament ni fricció. Clar que jo tampoc era un gran expert en
temes de ferreteria còsmica.
Una vegada dins de casa i
restablert l’equilibri dietètic i emocional felí, vaig obrir el mòbil amb cert
temor. Ara semblava fràgil i precària la seva vida. Vaig mirar si la trucada
del cosmos havia quedat reflectida d’alguna manera. Res. No hi havia rastre.
També era normal que no aparegués cap número de telèfon. Imagino que els
extraterrestres deuen manegar altres tecnologies diferents. De totes maneres si
havia passat un cop, podia tornar a passar una altra vegada, i jo estaria atent
a l’aparició de la trucada. Això tampoc volia dir que no anés a dormir. Estava
realment molt cansat, tantes emocions al final esgoten.
Vaig deixar el telèfon al costat
de la tauleta de nit, endollat a la xarxa perquè ara només faltaria que s’esgotés
la bateria zombi.
Vaig intentar dormir, però sense
gaire èxit. Quan feia mitja hora que donava voltes entre els llençols, vaig
aixecar-me i em vaig dirigir a la cuina. Dins d’aquella olla hi havia la peça
del trencaclosques que havia produït tot aquell episodi. Dins de l’armari la hi
vaig trobar, una olla ben grossa amb tapa que em va regalar un supermercat. La
vaig obrir i allà estava el cargol màgic de la nau extraterrestre. El seu color
púrpura resultava encisador. On devia anar ficat aquell cargol?, quina mena
d’acció faria dins de l’estructura de la nau?, o potser no formava part de la
nau i era un element de l’interior?, el meu cervell fins i tot va arribar a
pensaments absurds. Era dur, però suau a la vegada, cilíndric i dotat d’una
espiral per penetrar en algun lloc. Suposo que massa alcohol a les neurones. Amb
ell a les mans, vaig pensar que si no hagués caigut al meu camp, tota aquella
història no hauria existit. El vaig tornar a dipositar amb tendresa dins de
l’olla, i aquesta la vaig posar ben endins de l’armari. Era el meu tresor. Un tresor que continuava amb una temperatura molt per sota de l'entorn.
Vaig tornar al llit i després de
prendre dues pastilletes de melatonina, vaig encabir el meu cos dins del llit.
El mòbil no presentava cap novetat, excepte alguns watsapps de la penya del bar
i alguna ànima solitària. No vaig trigar a caure en una somnolència que va
deixar pas al somni reparador que necessitava el meu organisme.
