- Buenos días, señor?...,
- Rafel Corbera;
- Buenos días señor Rafael...,
- no, no, no es Rafael, es Rafel
- bien, de acuerdo, ahora no es momento de entrar en estas pequeñas minucias,
la pregunta ahora tiene que ser: como empezó todo?
- con el Big Bang, en el inicio todo estaba concentrado en ...
- señor Rafael, me refería al suceso de la llegada de esa nave
maravillosa que ha llegado de otros mundos
-Rafel, es Rafel, ah, pues me desperté y estaba ahí, y también todos
ustedes que me están destrozando el jardín
- no ha mantenido contactos con los alienígenas?, tiene usted miedo?, confía
en nuestro ejército y las fuerzas del orden?, porqué ha tirado la camisa a sus
pies?, es una tradición popular?, cree usted que todo esto tiene que ver con el
proceso separatista terrorista catalán?
-mire señora, le vuelvo a repetir que no se nada de nada. Me he
levantado y he visto lo mismo que todos y todas ustedes. A mí no me gustan los
soldaditos. La camisa a los pies es una vieja tradición del folclore
catalán que sirve para ofrecer todo el
cuerpo a la mujer que se presenta y que ansía de alguna forma la cópula con el
macho de la zona. Tiene que ver con el proceso separatista de la misma manera
que tiene que ver con el fenómeno de atracción sexual que ahora usted y yo
estamos generando antes sus espectadores.
- por Dios, que intensidad, pues sin más rodeos pasamos la conexión al
estudio donde les ofreceremos un detallado estudio sobre los platillos volantes
y nuestro programa de cocina “Con un par de huevos”. Adelante Javier...
Allà va acabar la meva segona
entrevista a la televisió. La primera va ser quan vaig guanyar un premi de
menjar calçots ja fa molts anys. Un bon concurs guanyat amb autoritat davant
del meu amic Pep.
Quan vaig veure que la parella
televisiva tornava cap al pati de darrere, vaig agafar amb força la camisa que
contenia el bis interplanetari. Em va sobtar la seva temperatura, estava
fregant el punt de congelació nostre malgrat que ja començava a caure un sol de
justícia. Amb el tresor ben amagat em vaig dirigir de manera decidida a
l’interior de casa meva. Just abans de creuar el caminet vaig veure atemorit
l’entrada de quatre furgonetes de color negre i amb els vidres tintats. Tenia
la completa seguretat que dins d’aquells vehicles hi hauria mala gent.
Vaig dipositar el caragol dins
d’una de les olles grans del moble de la cuina. Era realment molt estrany, pel
seu color llampant, per ser d’un material que semblava metall, però no sé si ho
era, i per la seva anormal temperatura. Vaig posar l’olla el més endins que
vaig poder i davant vaig posar tota mena d’estris, olles i pots. Semblava un
lloc segur davant de qualsevol intent de recerca.
Una vegada guardat el tresor, vaig
parar l’orella. No se sentia res. Un silenci absolut. No em va tranquil·litzar
gens. Després de comprovar la bona situació felina, vaig pujar al pis de dalt.
Vaig treure el cap per la finestra i de sobte vaig trobar una enorme placa de
metall que m’impossibilitava veure quasi tota l’escena. Només podia veure un
senyor de negre que em va mirar amb cara de pocs amics i em va cridar: -Usted, métase dentro de casa o lo sacamos
de ahí a ostias. Veient el perfil
perillós de l’individu en qüestió, vaig optar per tancar finestra i passar la
cortina. Era un senyor molt fosc.
Vaig posar la televisió, en tots
els canals apareixia el meu pati. Des de molts angles. La nau continuava allà
absolutament detinguda i sense vida aparent. Per la finestra del menjador vaig
veure passar dos camions gegants negres fins al darrer detall. Males notícies,
ben segur. No sabia que fer. Així era impossible que pogués veure a la meva
noia estel·lar. Que complicat s’havia posat tot. Quan vaig tornar a posar la
mirada sobre la pantalla, vaig poder veure com un dels camions descarregava un
aparell molt rar. Semblava una mena de canó que no havia vist mai. El van
situar a un costat de la nau. L’altra començava també a descarregar un aparell
semblant. De sobte, totes les emissions televisives es van tallar. No hi havia
més imatges. Sortien senyors seriosos que anunciaven la planificació que havia
realitzat el Ministeri de l’exèrcit. Sempre els soldadets de merda.
Quan abandonava la pantalla de la
meva Sony, un és molt de Sony, vaig
sentir un soroll molt rar a l’exterior, com si hi hagués una mena de batedora
gegant esmicolant avellanes just a l’altra banda del mur de casa meva. El
primer impuls va ser anar a la finestra de dalt, però vaig recordar aquell
senyor de negre poc amistós. De sobte vaig caure que des de l’habitació del
fons podria arribar a veure parcialment el pati de darrere. Allà vaig dirigir
les meves passes. Aprofitant el meu
trànsit per davant de la nevera, vaig agafar dos iogurts de mango que m’havia
comprat a una botiga d’aquestes de coses bones, però cares, i vaig entrar delicadament
a ‘habitació. La cortina de la finestra ocultava la meva presència a
l’interior. Aquella cortina l’havia realitzada ma mare, amb molt d’amor, però
poca tècnica, agafant un aspecte una mica surrealista.
Com si fos un espia consagrat
vaig fer córrer les anelles, suaument, només les dues primeres, i va entrar la
llum com si fos un ganivet. Era impossible que haguessin detectat aquell
moviment de tigre. Vaig esperar uns segons. Res, no hi havia cap indici
d’alarma. Amb el primer iogurt obert vaig apropar la cara al vidre de la
finestra. Vaig poder veure una de les rares màquines que havien portat els
camions. No sé que dimonis era allò, però tenia el canó en direcció a la nau de
forma inequívoca, però no veia cap element sòlid ni raig visible. Potser eren
ultrasons o vés a saber. Quan ja finalitzava el primer iogurt alguna cosa va
passar. El soroll de les batedores va quedar tallat de cop, i el canó semblava
haver quedat desmanegat, fins i tot treia una fumera blanca. Davant meu vaig veure passar cinc o
sis persones, semblaven diables corrent com boixos, cridant i amb uns moviments violents de braços molt notables.
Estava passant alguna cosa gran i m´ho estava perdent. Havia de posar remei.
