ALLÒ METÀL·LIC (Part 1)

Us ho intento explicar breument. No m’agrada la gent aquesta que per dir-te si farà bon temps es passen dues hores parlant sobre els anticiclons del Mediterrani. Sóc un home de poques paraules, fins i tot un pèl eixut, sec, però sempre ha estat així. I ara ja és massa tard per canviar, malgrat tota aquesta martingala de “mai és tard per canviar” i collonades semblants. Però anem al tema que em mou a escriure aquestes quatre línies.

Fa dos dies, al vespre, sobre dos quarts tocats de nou em trobava a la cuina preparant-me el sopar. Visc sol. Bé sol no, amb els meus dos gats. Plata i Coure. Des de la finestra de la cuina, veig un conjunt d’arbres que tanquen dues extensions molt grans de gespa. El poble de Vallromanes queda a uns tres o quatre quilòmetres avall. Lluny. Afortunadament lluny, no suporto la cridòria de la gent. Continuo. Estava jo acabant de cuinar unes cuixes de pollastre al cava, quan vaig tenir una sensació estranya. Com d’ingravidesa. Molt rara. Van ser uns segons. Vaig pensar que era producte de les quatre cerveses que ja m’havia begut aquella tarda, però per no donar-li més voltes vaig obrir una cinquena i vaig apujar el volum de la ràdio. Sonava El petit de Cal Eril.

Mitja hora després, em vaig situar al sofà. Al centre, on vaig jo. Els gats van un a cada banda. Com ha de ser. Una safata de fusta envernissada em donava el suport perfecte pels plats i la meva gerra de cervesa que vaig comprar a La Bisbal. No és alemanya, sóc un home de la terra, eixut, sec.

Al voltant de les deu, potser un pèl abans, i quan a la pantalla continuava un programa de dues hores al voltant del condemnat virus aquest, vaig observar una claror pel vidre de la porta de la sala.  Vaig pensar que potser era un automòbil, però ràpidament ho vaig descartar. Amb el confinament no passava ningú des de feia dies per aquella pista forestal. La claror va desaparèixer a l’instant. El meu cap em deia que el més raonable era treure el nas per veure el motiu de la dita llum, però l’estómac em deia que fes el favor d’acabar de sopar com una persona, amb calma i serenor. Així vaig fer-ho. Jo no porto mai la contra al meu estómac. És un òrgan molt assenyat.

Sobre les onze i havent escurat tots els plats com mana la bona educació, em vaig dirigir al petit moble que tinc al passadís a cercar la meva ampolla de whisky de dotze anys, la joia de la casa. Els gats dormien plàcidament, ben calents i alimentats. Quan vaig passar per la porta de la cuina, vaig veure de forma alarmant que baixar la bossa del vidre era més que urgent. Les ampolles de cervesa sembla que es reprodueixen. Jo bec, però allò no podia ser tot meu. Un dia d’aquests hauria de mirar de perdre una mica de pes, unes desenes de quilos. És un propòsit de fa temps.

Quan anava a seure un altre cop al sofà per veure una mica el Netflix, tota la sala va quedar il·luminada d’una llum blanca que em va deixar cec una bona estona. Sense deixar l’ampolla de whisky ni un instant, vaig intentar posar el cul al sofà. Vaig calcular de forma inadequada la distància i em vaig precipitar de forma inevitable, i sorollosa, al terra de fusta. No em vaig fer mal perquè la meva anatomia no té arestes ni superfícies planes. Això ajuda molt a l’hora dels impactes. Un dels gats, Coure, va aixecar el cap, però sembla que el fet de veure’m per terra no el va sorprendre en absolut. Coses de la vida.

Fent un esforç considerable, vaig poder aixecar els 135 quilos de la meva humanitat. No compto el pes dels peus perquè ja estaven a terra i no els vaig aixecar. No sé si m’explico. És igual, em vaig posar dret.

Vaig mirar pel vidre de la porta de la sala i vaig quedar garratibat. A un centenar de metres, hi havia un trasto de metall molt gran dipositat sobre la gespa de la primera de les eres de la finca. No hi havia vist res semblant mai. En aquell moment, només tenia una petita llum blava que anava girant al voltant de la nau. Era una nau extraterrestre?

Vaig agafar el mòbil, estava bloquejat. No podia fer res amb ell, no responia a cap botonet. La pantalla estava en negre. No tinc fix ni veïns, vaig pensar que era el típic individu que desapareix segrestat pels extraterrestres per fer comprovacions poc agradables amb el seu cos. Amb un moment com aquell, només hi havia una cosa que pot ajudar-te: la meva ampolla de dotze anys d’escocès.

Amb un gest ràpid propi de protagonista d’una peli de gàngsters, vaig ingerir una bona quantitat d’aquell líquid miraculós. Tot va canviar. Em vaig posar la meva jaqueta de cuir i vaig obrir la porta amb gest desafiant. Abans de creuar el marc de la porta, vaig agafar l’objecte més contundent que tenia a l’abast. No vaig tenir gaire sort i vaig iniciar el meu camí cap al desconegut amb un paraigua de color rosa pàl·lid que havia robat en un supermercat, ara no entrarem en detalls penosos de la meva vida.

Deixant la porta ben tancada perquè els gats no passessin fred, em vaig dirigir amb pas decidit, però una mica vacil·lant, cap aquell objecte provinent d’altres mons. La terra estava humida per les darreres pluges, tova i plena de bassals. A mesura que m’anava aproximant al trasto aquell de metall, vaig poder veure  que no tenia cap mena de lletres o números. Cap identificació. Devia fer uns vuitanta metres de diàmetre i uns vint d’alçada. Metall fosc i amb unes línies de llum blaves al llarg del seu perímetre. Sense finestres ni portes, ni cap mena de forat. S’havia quedat suspès a uns cent vint centímetres del terra.

Em vaig quedar palplantat a uns cinc metres. Clavat amb les meves poderoses cames i amb cara de repartir bufetades si calia. Els vallromanins som homes i dones valents. Vaig cridar amb la meva forta veu: Bona nit. Res, cap resposta. Passaven els minuts i allà no es movia res. La meva ment submergida en alcohol no trobava cap iniciativa per sortir d’aquell atzucac. Aleshores, la que va actuar va ser la meva inconsciència i de forma sorprenent, em vaig dirigir cap aquell objecte monstruós. A pocs metres de situar-me  a sota d’allò desconegut, el meu cervell començava a donar ordres de girar cua, però quan jo agafo inèrcia ja no hi ha manera de detenir el meu cos.

Vaig tocar amb els meus dits aquella superfície absolutament llisa, freda com el gel, una experiència que molt pocs humans deuen haver experimentat. Allà estava jo, Rafel Corbera i Fonollosa, en representació de tota la humanitat, intentant establir contacte amb éssers d’un altre món. Quan ja feia quinze minuts que com un idiota donava voltes per allà sota sense cap mena de reacció, vaig decidir de forma convençuda la meva propera acció: anar-me’n al llit i demà ja m’ho explicaran. Au, bona nit. 

VOLUNTARIS

Feia uns dies que havia arribat la primavera. Com a mínim, això és el que marcava el calendari. Com cada tarda i després de fer les darreres gestions del dia, em vaig connectar al meu facebook. Res, estic una estona molt curta tafanejant i veient el que diu una gent d’una altra gent. Fa molt de temps que el meu seguiment d’aquesta xarxa es va reduint de forma pausada, però constant. En pocs anys vaig quedar saturada de tanta xafarderia i continguts buits.

Darrere dels vidres de la sala queia molta aigua, plovia des de feia hores. El cel gris semblava caure com plom a sobre del paisatge. Només obrir el facebook vaig veure que hi havia moltes coses relacionades amb la vida del nostre poble, Vallromanes. Sempre acostumaven a penjar continguts les mateixes persones i en el mateix sentit. Tot el fenomen del coronavirus  quedava allà exposat de mil i una maneres. Des de petites accions a suspensions o ajornament d’actes. Entre totes elles, una em va cridar l’atenció.  Una de les regidores del govern municipal havia penjat un vídeo de la gent que col·laborava en la confecció de mascaretes, bates i gorres. La gravació era curta, i amb certa mandra li vaig donar al play.

Era un recull d’imatges fixes, fotografies, del material que havien confeccionat, i de moltes de les persones que havien tallat, muntat i cosit les diferents peces. Totes les persones apareixien amb màscara i alguna fins i tot amb gorra. La gran part n’estaven situades a casa seva o a dins d’espais de l’ajuntament.

Les imatges eren molt semblants entre elles, en primer terme es veia la màquina de cosir i els diferents estris com tisores, llapis, rodets de fil de cosir, i papers amb dibuixos. La màquina majoritària era la Singer, algunes petites, quasi de joguina, però també hi havia de ben grosses i maques.

Les protagonistes de les fotos en gran part eren dones. L’assumpte de cosir encara és, desgraciadament, un territori aliè a la gran part d’homes. I dic desgraciadament perquè sembla que les dones en algunes llars estiguin obligades a planxar i cosir tot allò que a tots els membres de la casa els hi faci falta. Però deixem ara aquest altre tema de reivindicació i tornem a les imatges. De vegades costava una mica reconèixer les diferents cares per l’emmascarament sanitari, només es veien els ulls i els cabells quan no anaven recollits dins de gorres de plàstic.

En la majoria d’imatges la posició era molt frontal, mirant a càmera i el cos apareixia fins a la cintura i els elements amb més força eren els ulls i les mans. El color dels ulls anava des del negre més intens fins als blaus i grisos molt clars. Tot un ventall d’intensitats.

Darrere de totes les persones i com si fos un escenari feia acte de presència el decorat. La gran part eren habitacions que ja semblaven destinades tasques com aquestes o molt semblants, la sala de cosir i planxar. Però també hi havia petits tallers improvisats en garatges, passadissos, menjadors i fins i tot algun dormitori. En aquest poble hi ha moltes cases, vull dir llars unifamiliars, amb una quantitat de metres quadrats molt superior a la d’un pis convencional a una gran ciutat. Ben és cert que també hi apareixia alguna foto d’espais més limitats que pertanyen als pocs blocs de pisos amb què compta Vallromanes. Les fotos estaven realitzades amb els mòbils dels mateixos voluntaris, “selfies” ben enfocats i amb la llum necessària per obtenir una bona imatge.

Quan el vídeo ja estava a punt d’esgotar el seu recorregut una imatge em va deixar glaçat. Hi havia una noia amb la seva màscara, la seva màquina de cosir, tot semblava molt similar a la resta d’imatges, però la sala on estava situada era el meu petit taller de pintura que tinc a la planta baixa. No entenia res. Vaig pensar a l’instant que era una sala similar d’una casa semblant i que no podia ser la meva. La imatge només durava uns segons i vaig tornar endarrere la gravació. Allà tornava a aparèixer la foto. Vaig detenir la imatge. Al fons de la noia es veia una paret blanca, un tros d’una porta de vidre, i a l’esquerra d’ella es veia un tros de fusta amb alguna cosa a sobre. Semblava un cavallet de pintura, però ho era? Vaig examinar detingudament la taula. Jo no tenia una taula així, encara sort. Un respir. Un respir que se’m va tallar de cop quan vaig veure a la dreta de la imatge el pot de ceràmica amb els meus pinzells. Com podia ser?

D’un salt vaig baixar al meu taller. Tot estava com sempre, amb el mateix caos de quadres per terra, la prestatgeria plena d’andròmines i el cavallet amb el quadre que estava realitzant des de feia setmanes. Allà no semblava que s’hagués mogut ni una mosca. Vaig agafar el pot de pinzells d’una volada i vaig pujar escales amunt fent salts com una cabra. Amb el pot a la mà, el vaig comparar amb el de la pantalla. Era el mateix. El mateix pot i els mateixos pinzells. No podia ser casualitat. El potet aquell el vaig comprar a Praga fa més de trenta anys i contenia exactament els mateixos pinzells. Vaig comparar mides, colors, formes, res, eren els mateixos.

Vaig mirar ara fixament la part esquerra de la imatge. Es veia una fusta i un perfil blanc. Hi havia una taca blava al peu d’aquest petit rectangle blanc. No entenia que era allò, es veia de perfil i només un tros. Vaig tornar a baixar, ara ja amb poca velocitat. El meu cervell intentava buscar alguna raó a la coincidència.

Vaig entrar a la sala. El quadre que estava situat al cavallet i que portava potser massa temps sense acabar tenia un ampli ventall de colors, però tots eren càlids, taronges, vermells, ocres, grocs, cap aproximació al blau. Vaig respirar una mica. Em vaig situar en el mateix punt des     d’on semblava haver estat posat la càmera del mòbil. Tot era com la imatge del maleït vídeo. Vaig agafar el cavallet i el vaig posar aproximadament en la posició que recordava de la pantalla. Quan vaig girar el bastidor va estar a punt de caure a terra. Una taca d’un blau intens apareixia de forma inequívoca al costat esquerre del quadre. No entenia que feia allà aquella taca, i blava. Jo no havia fet servir aquell blau per res des de feia mesos. Vaig tornar a pujar, estava absolutament desconcertat.

Vaig examinar aquella imatge trenta cops, no hi havia cap més indici comú, però semblava clar que era el meu taller. L’anàlisi de la noia no em va servir de gaire. Era una dona jove, d’uns quaranta anys, amb el cabell ros, ni grassa ni prima, portava un anell d’una pedra blava a la mà esquerra i vestia un jersei blanc elegant, però no l’identificava amb ningú del poble. Vaig pensar amb altra gent del meu entorn i tampoc coincidia amb aquella imatge. Era una noia bonica, sens dubte.

Després d’alguns intents fallits vaig fer una captura de pantalla. Vaig ampliar la imatge, per veure si podia veure alguna cosa més. Al cap de pocs minuts vaig veure que hi havia un calendari de sobretaula mig amagat entre les peces de roba. Vaig quedar parat quan vaig veure que a la part superior del cartró marcava març de l’any 2027. No m’hi cabia al cap. Quina mena de broma era aquella. Espantat, vaig mirar aleshores el fons que quedava darrere d’ella. A la porta de vidre es veia alguna cosa reflectida. Es veia el quadre pel davant. Era la meva pintura, però el quadre estava acabat. Tota la superfície blanca que encara no havia pintat jo, estava allà plena amb la resta de paisatge que volia incorporar. No era una imatge nítida, però no hi havia dubte que era el meu quadre de Cadaqués.

No entenia què estava passant. No tenia cap sentit que fos una broma perquè ningú m’havia ni tan sols dit que aquella publicació existia al facebook. Va ser una casualitat el fet que jo ensopegués amb ella. Eren les nou del vespre. Amb certa angoixa vaig anar a la cuina a buscar el mòbil que s’estava carregant. Vaig  trucar al meu amic Pep. Com sempre va trigar una eternitat en respondre, però a la fi ho va fer. Li vaig demanar de forma taxativa que mirés aquesta publicació del facebook. Em va demanar un moment. Sentia tota mena de sorolls per l’auricular del telèfon. Amb veu de poc entusiasme em va dir que ja l’havia vist i quin dubte tenia. Li vaig dir que mirés la darrera fotografia del reportatge. De sobte em diu: - la de la senyora de la brusa verda?, mig cabrejat li vaig dir que la del final, la següent. Al cap de pocs instants em va contestar que la darrera imatge era la senyora de la brusa verda. Vaig arrancar el mòbil del seu cable i vaig anar corrent com un llamp a la sala. Merda, la bateria s’havia esgotat. Tot s’esgota carai. No trobava el maleït carregador per enlloc. Sentia la veu del Pep a l’altra banda de la línia dient coses, però no l’escoltava. Al final el vaig trobar entre els llibres. Vaig connectar l’ordinador i vaig restaurar la pàgina. La pàgina de facebook marcava l’inici del reportatge. El vaig passar amb velocitat fins al final. M’estava posant molt nerviós, la senyora de la brusa verda semblava tancar ara la gravació. Li vaig dir al Pep que ara li trucava, vaig penjar. Vaig estar quinze minuts intentant trobar aquella foto. Semblava no haver existit mai. Estava esgotat.

Han passat dies. He comentat amb alguna gent el reportatge aquest de la fabricació de mascaretes, però ningú ha fet menció del detall  que hi havia una casa semblant a la meva, o que hi havia noia amb un jersei blanc, res. Cap comentari. Vaig mirar aquella entrada del facebook mil vegades. No ho vaig tornar a veure mai més.

Ara espero l’any 2027 amb angoixa i vertigen. Desitjo que aquella dona entri a la meva vida i que estigui fent màscares al meu taller compartint l’espai. Intento trobar aquell rostre al llarg dels dies, però de moment no he tingut sort. De moment, estic intentant acabar el quadre seguint el que vaig creure veure reflectit en aquell vidre de la porta de la meva sala. El temps ara passa infinitament lent. Només hi ha un detall inquietant, l'any 2027 encara estarem fent màscares.

 

TORNANT

Feia dues hores que havia baixat d’un avió. Munic havia quedat endarrere. Allà havien quedat tres anys amb molts projectes, un lloc de treball envejable, i la possibilitat de continuar guanyant molts diners. Però també deixava allà molta tristor, nits de solitud, i un cel gris com el plom.

Tornava a casa. El trajecte de l’aeroport a Barcelona amb l’autobús era molt pesat, amb un paisatge ben trist pel confinament de tota la ciutat, i una sensació que aquell malson encara continuaria un temps. Havia tingut sort i l’autobús de l’aeroport m’havia deixat just a temps per agafar el que em portava al meu poble, Vallromanes.

L’autocar anava quasi buit. El sol il·luminava la carretera serpentejant que pujava per Alella. La primavera havia estès el seu mantell de flors i verd per tots els racons. Tenia certa angoixa, havia passat molt de temps i malgrat que la Núria i jo ens manteníem en contacte telefònic, feia tres anys que no ens veiem un davant de l’altre.

L’entrada a Vallromanes va ser una allau explosiva de records. Quan vaig descendir del vehicle, vaig donar un cop d’ull ràpid. No hi havia cap rostre conegut. En un moment em vaig situar davant del bar que la meva dona portava des de molt jove. Ara restava tancat com quasi tot. Amb una forta inspiració, vaig empènyer la porta. De sobte, la Núria es va llençar als meus braços i vaig sentir la cridòria del petit Àlex que m’estava esperant. Plorant, vaig saber que aquella era la meva llar.

LA TROBADA

Havia arribat la primavera. La natura esclatava per tot arreu. Però tots nosaltres estàvem confinats per un potent virus que havia arribat amb força des de terres llunyanes. Caminant de retorn a casa després de comprar el pa al nostre forn de Vallromanes, vaig quedar sorprès en creuar-me amb un automòbil. En aquells dies no hi havia cap mena de circulació per aquell camí de muntanya. Era un cotxe japonès de color blanc, d’aquests alts i amb molt de volum. Em va semblar veure que només hi havia dins el conductor. Quan el vehicle ja m’havia sobrepassat una vintena de metres, es va detenir. Les llums de frenada es van encendre de forma intensa. El cotxe restava detingut i no en baixava ningú. Dins del meu cap es va establir el dubte de si anar fins al vehicle per veure si li passava alguna cosa al conductor o continuar caminant.

Davant de la incertesa, vaig continuar el meu camí. Als cinquanta metres, vaig girar el cap. El cotxe continuava aturat amb les llums de frenada encara posades. Perquè estava prement el pedal del fre?, el camí en aquell tram era horitzontal. Pocs segons després, vaig decidir girar cua. Em separaven uns setanta metres.  

Amb pas dinàmic, vaig arribar en un instant a l’alçada del vehicle. Era un cotxe amb una matrícula d’aquí, molt recent. Em vaig apropar a la porta del conductor. No hi havia ningú. En obrir la porta la veu del navegador va dir: “Sóc la teva vida detinguda. Puja i accelera. Ja és l’hora”.