Havia arribat el moment de l’acció, sense miraments vaig trucar al “Poma”. El telèfon va emetre un so uns deu segons, a continuació va aparèixer la veu del Pau. Ara li direm Pau per la importància cabdal que té el tema, “el Poma“ és massa grotesc pel moment de la recerca. Després d’uns formalismes educats li vaig dir que vingués a casa meva. Vaig mentir per si hi havia possibles senyors de negre punxant el telèfon fix, i el vaig convidar a un whisky japonès que sempre és un reclam quasi impossible de no acceptar.
Vaig sopar de forma
lleugera, és a dir, una crema de pastanaga, unes peces de pollastre arrebossat,
una mica de formatge i dos iogurts de maduixa. Plata i Coure per a sopar havien
pres els seus platets. Només quedaven quinze minuts per a l’arribada del Pau.
Vaig deixar només la llum de la cuina i un llum de peu que hi ha a la sala. Els
minuts passaven desesperadament lents.
A dos quarts de deu
uns cops a la porta van fer aixecar el cap de les gates. Havia de ser ell. Amb
extrema precaució vaig mirar darrere de la cortina de l’habitació de convidats.
La figura solitària del Pau apareixia
amb claredat davant la porta.
Amb extrema
delicadesa vaig obrir la porta i en silenci vaig fer passar a l’insigne
convidat. Ell reia sota el nas amb la meva pantomima. Una vegada dins i
verificant que tot estava tancat i ben tancat vam entrar a la cuina.
Vaig obrir una de
les ampolles del “Yamazaki” de dotze anys. Al moble ara deu haver-hi quatre o
cinc. Algú es podria preguntar com una persona com jo té un whisky que val uns
cent cinquanta euros l’ampolla, però això és un tema delicat que ara no toca,
com deia aquell senyor baixet amb les inicials de JP. Tornem al tema. Quan ja havíem
gaudit de dues ingestes del meravellós líquid, vaig anar cap a l’armari on hi
havia l’olla, i dins d’ella, el caragol estel·lar.
Amb tota la
litúrgia adient vaig treure el drap que embolicava discretament el caragol i el
vaig dipositar a la taula. El Pau mirava ple de curiositat tota la maniobra. Li
vaig dir que obrís el drap. Ell de forma immediata es va llençar cap a
l’objecte enigmàtic. Va intentar obrir-lo, però alguna cosa no anava bé. No el
podia obrir per l’extrema temperatura negativa. Cremava de fred. Entre els dos
i al final d’un esforç considerable, el vam deixar a la vista, i de sobte, la
sorpresa:
-tu
també en tens un?
-què?,
què vols dir, qui en té un altre?, on?, des de quan?
-a
veure, són semblants. No és exactament igual. D’entrada no té aquesta
temperatura extremadament freda. De fet, ara té una temperatura ambient com la
resta de materials del taller. I també, potser, és una mica més petit, ho
hauria de comprovar. I el color, abans tenia aquesta coloració vermellosa, però
ara és pràcticament negre. El tinc jo,
des de fa uns cinc o sis anys. El vaig trobar al Marroc, perdut, enmig d’un
desert de sorra i pedres.
La
forma és la mateixa, idèntica, i el pes tenint en compte que la mida és més
petita deu ser semblant. Mai he sabut què dimonis és. He fet proves amb ell, he
intentat tallar-lo, impossible, amb res, ni amb làser, el vaig sotmetre a tota
mena de pressions i no es va alterar per res, ni un mil·límetre. Vaig fer una
anàlisi amb raig X, res, opac. Negre. També és absolutament inexpugnable per
àcids, dissolvents o qualsevol agent químic.
Si
em preguntes que és, la resposta és que no en tinc la més petita idea, però
pels meus coneixements, jo crec que no és d’aquest planeta, però són
suposicions davant de la ignorància.
Jo restava amb cara
de flipat absolut. Em vaig quedar callat uns segons i vaig omplir un altre cop
els gotets del whisky. No em podia creure que les naus interplanetàries anessin
perdent coses pel món. I era la mateixa nau la que havia perdut els dos
caragols?, era la meva divina astronauta en un altre viatge al nostre planeta?,
o potser era una altra nau?, i el fet de perdre temperatura què volia dir?
Massa preguntes sense resposta. Pau no sabia com ajudar-me més, ell tampoc
tenia les respostes. Des d’aquell dia el Pau havia cercat a les xarxes si algú
més tenia coneixement d’aquests caragols, o si algú podia dir què eren aquells
caragols, i el perquè de la seva existència i funcionalitat. Una recerca sense
resultats positius.
Ell estava molt al corrent de l’aparició de la
nau extraterrestre per tot el que va aparèixer als mitjans de comunicació. Casa
meva va ser fa mesos el punt principal d’atenció de tot el món, però tot
s’oblida en poc temps. Vaig dubtar en si havia d’explicar-li la trobada amb la
cosmonauta de la nit anterior a tot el rebombori mediàtic, o millor callar. Al
final i després de quatre segons vaig decidir callar, no dir res. Per la
dificultat d’explicar el meu enamorament, els detalls físics de
l’extraterrestre, el contacte posterior, la meva poca traça i frustració, en
resum, una mandra còsmica.
Ell em va demanar
que li deixés el caragol uns dies per fer proves, però per sorpresa d’ell, li
vaig dir que de cap manera, que no em podia desfer de tal tresor. Em va
preguntar el perquè i jo vaig haver d’inventar una connexió emocional amb
aquell estrany metall del caragol. Pau amb cara de no entendre res va acceptar
la negativa escurant les darreres gotes del “Yamazaki”.
Abans que marxés el
Pau, li vaig oferir una mica de licor de poma. Una mena d’homenatge al seu
pseudònim que va encaixar amb un somriure, malgrat no endur-se el caragol
còsmic. Va marxar lleugerament alegre, només va colpejar dos cops amb la seva
espatlla la porta del jardí quan sortia. Correcte.
