Havia arribat la primavera. La
natura esclatava per tot arreu. Però tots nosaltres estàvem confinats per un
potent virus que havia arribat amb força des de terres llunyanes. Caminant de
retorn a casa després de comprar el pa al nostre forn de Vallromanes, vaig
quedar sorprès en creuar-me amb un automòbil. En aquells dies no hi havia cap
mena de circulació per aquell camí de muntanya. Era un cotxe japonès de color
blanc, d’aquests alts i amb molt de volum. Em va semblar veure que només hi
havia dins el conductor. Quan el vehicle ja m’havia sobrepassat una vintena de
metres, es va detenir. Les llums de frenada es van encendre de forma intensa. El
cotxe restava detingut i no en baixava ningú. Dins del meu cap es va establir
el dubte de si anar fins al vehicle per veure si li passava alguna cosa al
conductor o continuar caminant.
Davant de la incertesa, vaig
continuar el meu camí. Als cinquanta metres, vaig girar el cap. El cotxe
continuava aturat amb les llums de frenada encara posades. Perquè estava
prement el pedal del fre?, el camí en aquell tram era horitzontal. Pocs segons després,
vaig decidir girar cua. Em separaven uns setanta metres.
Amb pas dinàmic, vaig arribar en
un instant a l’alçada del vehicle. Era un cotxe amb una matrícula d’aquí, molt
recent. Em vaig apropar a la porta del conductor. No hi havia ningú. En obrir
la porta la veu del navegador va dir: “Sóc la teva vida detinguda. Puja i
accelera. Ja és l’hora”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada