ALLÒ METÀL·LIC (Part 1)

Us ho intento explicar breument. No m’agrada la gent aquesta que per dir-te si farà bon temps es passen dues hores parlant sobre els anticiclons del Mediterrani. Sóc un home de poques paraules, fins i tot un pèl eixut, sec, però sempre ha estat així. I ara ja és massa tard per canviar, malgrat tota aquesta martingala de “mai és tard per canviar” i collonades semblants. Però anem al tema que em mou a escriure aquestes quatre línies.

Fa dos dies, al vespre, sobre dos quarts tocats de nou em trobava a la cuina preparant-me el sopar. Visc sol. Bé sol no, amb els meus dos gats. Plata i Coure. Des de la finestra de la cuina, veig un conjunt d’arbres que tanquen dues extensions molt grans de gespa. El poble de Vallromanes queda a uns tres o quatre quilòmetres avall. Lluny. Afortunadament lluny, no suporto la cridòria de la gent. Continuo. Estava jo acabant de cuinar unes cuixes de pollastre al cava, quan vaig tenir una sensació estranya. Com d’ingravidesa. Molt rara. Van ser uns segons. Vaig pensar que era producte de les quatre cerveses que ja m’havia begut aquella tarda, però per no donar-li més voltes vaig obrir una cinquena i vaig apujar el volum de la ràdio. Sonava El petit de Cal Eril.

Mitja hora després, em vaig situar al sofà. Al centre, on vaig jo. Els gats van un a cada banda. Com ha de ser. Una safata de fusta envernissada em donava el suport perfecte pels plats i la meva gerra de cervesa que vaig comprar a La Bisbal. No és alemanya, sóc un home de la terra, eixut, sec.

Al voltant de les deu, potser un pèl abans, i quan a la pantalla continuava un programa de dues hores al voltant del condemnat virus aquest, vaig observar una claror pel vidre de la porta de la sala.  Vaig pensar que potser era un automòbil, però ràpidament ho vaig descartar. Amb el confinament no passava ningú des de feia dies per aquella pista forestal. La claror va desaparèixer a l’instant. El meu cap em deia que el més raonable era treure el nas per veure el motiu de la dita llum, però l’estómac em deia que fes el favor d’acabar de sopar com una persona, amb calma i serenor. Així vaig fer-ho. Jo no porto mai la contra al meu estómac. És un òrgan molt assenyat.

Sobre les onze i havent escurat tots els plats com mana la bona educació, em vaig dirigir al petit moble que tinc al passadís a cercar la meva ampolla de whisky de dotze anys, la joia de la casa. Els gats dormien plàcidament, ben calents i alimentats. Quan vaig passar per la porta de la cuina, vaig veure de forma alarmant que baixar la bossa del vidre era més que urgent. Les ampolles de cervesa sembla que es reprodueixen. Jo bec, però allò no podia ser tot meu. Un dia d’aquests hauria de mirar de perdre una mica de pes, unes desenes de quilos. És un propòsit de fa temps.

Quan anava a seure un altre cop al sofà per veure una mica el Netflix, tota la sala va quedar il·luminada d’una llum blanca que em va deixar cec una bona estona. Sense deixar l’ampolla de whisky ni un instant, vaig intentar posar el cul al sofà. Vaig calcular de forma inadequada la distància i em vaig precipitar de forma inevitable, i sorollosa, al terra de fusta. No em vaig fer mal perquè la meva anatomia no té arestes ni superfícies planes. Això ajuda molt a l’hora dels impactes. Un dels gats, Coure, va aixecar el cap, però sembla que el fet de veure’m per terra no el va sorprendre en absolut. Coses de la vida.

Fent un esforç considerable, vaig poder aixecar els 135 quilos de la meva humanitat. No compto el pes dels peus perquè ja estaven a terra i no els vaig aixecar. No sé si m’explico. És igual, em vaig posar dret.

Vaig mirar pel vidre de la porta de la sala i vaig quedar garratibat. A un centenar de metres, hi havia un trasto de metall molt gran dipositat sobre la gespa de la primera de les eres de la finca. No hi havia vist res semblant mai. En aquell moment, només tenia una petita llum blava que anava girant al voltant de la nau. Era una nau extraterrestre?

Vaig agafar el mòbil, estava bloquejat. No podia fer res amb ell, no responia a cap botonet. La pantalla estava en negre. No tinc fix ni veïns, vaig pensar que era el típic individu que desapareix segrestat pels extraterrestres per fer comprovacions poc agradables amb el seu cos. Amb un moment com aquell, només hi havia una cosa que pot ajudar-te: la meva ampolla de dotze anys d’escocès.

Amb un gest ràpid propi de protagonista d’una peli de gàngsters, vaig ingerir una bona quantitat d’aquell líquid miraculós. Tot va canviar. Em vaig posar la meva jaqueta de cuir i vaig obrir la porta amb gest desafiant. Abans de creuar el marc de la porta, vaig agafar l’objecte més contundent que tenia a l’abast. No vaig tenir gaire sort i vaig iniciar el meu camí cap al desconegut amb un paraigua de color rosa pàl·lid que havia robat en un supermercat, ara no entrarem en detalls penosos de la meva vida.

Deixant la porta ben tancada perquè els gats no passessin fred, em vaig dirigir amb pas decidit, però una mica vacil·lant, cap aquell objecte provinent d’altres mons. La terra estava humida per les darreres pluges, tova i plena de bassals. A mesura que m’anava aproximant al trasto aquell de metall, vaig poder veure  que no tenia cap mena de lletres o números. Cap identificació. Devia fer uns vuitanta metres de diàmetre i uns vint d’alçada. Metall fosc i amb unes línies de llum blaves al llarg del seu perímetre. Sense finestres ni portes, ni cap mena de forat. S’havia quedat suspès a uns cent vint centímetres del terra.

Em vaig quedar palplantat a uns cinc metres. Clavat amb les meves poderoses cames i amb cara de repartir bufetades si calia. Els vallromanins som homes i dones valents. Vaig cridar amb la meva forta veu: Bona nit. Res, cap resposta. Passaven els minuts i allà no es movia res. La meva ment submergida en alcohol no trobava cap iniciativa per sortir d’aquell atzucac. Aleshores, la que va actuar va ser la meva inconsciència i de forma sorprenent, em vaig dirigir cap aquell objecte monstruós. A pocs metres de situar-me  a sota d’allò desconegut, el meu cervell començava a donar ordres de girar cua, però quan jo agafo inèrcia ja no hi ha manera de detenir el meu cos.

Vaig tocar amb els meus dits aquella superfície absolutament llisa, freda com el gel, una experiència que molt pocs humans deuen haver experimentat. Allà estava jo, Rafel Corbera i Fonollosa, en representació de tota la humanitat, intentant establir contacte amb éssers d’un altre món. Quan ja feia quinze minuts que com un idiota donava voltes per allà sota sense cap mena de reacció, vaig decidir de forma convençuda la meva propera acció: anar-me’n al llit i demà ja m’ho explicaran. Au, bona nit.