TORNANT

Feia dues hores que havia baixat d’un avió. Munic havia quedat endarrere. Allà havien quedat tres anys amb molts projectes, un lloc de treball envejable, i la possibilitat de continuar guanyant molts diners. Però també deixava allà molta tristor, nits de solitud, i un cel gris com el plom.

Tornava a casa. El trajecte de l’aeroport a Barcelona amb l’autobús era molt pesat, amb un paisatge ben trist pel confinament de tota la ciutat, i una sensació que aquell malson encara continuaria un temps. Havia tingut sort i l’autobús de l’aeroport m’havia deixat just a temps per agafar el que em portava al meu poble, Vallromanes.

L’autocar anava quasi buit. El sol il·luminava la carretera serpentejant que pujava per Alella. La primavera havia estès el seu mantell de flors i verd per tots els racons. Tenia certa angoixa, havia passat molt de temps i malgrat que la Núria i jo ens manteníem en contacte telefònic, feia tres anys que no ens veiem un davant de l’altre.

L’entrada a Vallromanes va ser una allau explosiva de records. Quan vaig descendir del vehicle, vaig donar un cop d’ull ràpid. No hi havia cap rostre conegut. En un moment em vaig situar davant del bar que la meva dona portava des de molt jove. Ara restava tancat com quasi tot. Amb una forta inspiració, vaig empènyer la porta. De sobte, la Núria es va llençar als meus braços i vaig sentir la cridòria del petit Àlex que m’estava esperant. Plorant, vaig saber que aquella era la meva llar.