VOLUNTARIS

Feia uns dies que havia arribat la primavera. Com a mínim, això és el que marcava el calendari. Com cada tarda i després de fer les darreres gestions del dia, em vaig connectar al meu facebook. Res, estic una estona molt curta tafanejant i veient el que diu una gent d’una altra gent. Fa molt de temps que el meu seguiment d’aquesta xarxa es va reduint de forma pausada, però constant. En pocs anys vaig quedar saturada de tanta xafarderia i continguts buits.

Darrere dels vidres de la sala queia molta aigua, plovia des de feia hores. El cel gris semblava caure com plom a sobre del paisatge. Només obrir el facebook vaig veure que hi havia moltes coses relacionades amb la vida del nostre poble, Vallromanes. Sempre acostumaven a penjar continguts les mateixes persones i en el mateix sentit. Tot el fenomen del coronavirus  quedava allà exposat de mil i una maneres. Des de petites accions a suspensions o ajornament d’actes. Entre totes elles, una em va cridar l’atenció.  Una de les regidores del govern municipal havia penjat un vídeo de la gent que col·laborava en la confecció de mascaretes, bates i gorres. La gravació era curta, i amb certa mandra li vaig donar al play.

Era un recull d’imatges fixes, fotografies, del material que havien confeccionat, i de moltes de les persones que havien tallat, muntat i cosit les diferents peces. Totes les persones apareixien amb màscara i alguna fins i tot amb gorra. La gran part n’estaven situades a casa seva o a dins d’espais de l’ajuntament.

Les imatges eren molt semblants entre elles, en primer terme es veia la màquina de cosir i els diferents estris com tisores, llapis, rodets de fil de cosir, i papers amb dibuixos. La màquina majoritària era la Singer, algunes petites, quasi de joguina, però també hi havia de ben grosses i maques.

Les protagonistes de les fotos en gran part eren dones. L’assumpte de cosir encara és, desgraciadament, un territori aliè a la gran part d’homes. I dic desgraciadament perquè sembla que les dones en algunes llars estiguin obligades a planxar i cosir tot allò que a tots els membres de la casa els hi faci falta. Però deixem ara aquest altre tema de reivindicació i tornem a les imatges. De vegades costava una mica reconèixer les diferents cares per l’emmascarament sanitari, només es veien els ulls i els cabells quan no anaven recollits dins de gorres de plàstic.

En la majoria d’imatges la posició era molt frontal, mirant a càmera i el cos apareixia fins a la cintura i els elements amb més força eren els ulls i les mans. El color dels ulls anava des del negre més intens fins als blaus i grisos molt clars. Tot un ventall d’intensitats.

Darrere de totes les persones i com si fos un escenari feia acte de presència el decorat. La gran part eren habitacions que ja semblaven destinades tasques com aquestes o molt semblants, la sala de cosir i planxar. Però també hi havia petits tallers improvisats en garatges, passadissos, menjadors i fins i tot algun dormitori. En aquest poble hi ha moltes cases, vull dir llars unifamiliars, amb una quantitat de metres quadrats molt superior a la d’un pis convencional a una gran ciutat. Ben és cert que també hi apareixia alguna foto d’espais més limitats que pertanyen als pocs blocs de pisos amb què compta Vallromanes. Les fotos estaven realitzades amb els mòbils dels mateixos voluntaris, “selfies” ben enfocats i amb la llum necessària per obtenir una bona imatge.

Quan el vídeo ja estava a punt d’esgotar el seu recorregut una imatge em va deixar glaçat. Hi havia una noia amb la seva màscara, la seva màquina de cosir, tot semblava molt similar a la resta d’imatges, però la sala on estava situada era el meu petit taller de pintura que tinc a la planta baixa. No entenia res. Vaig pensar a l’instant que era una sala similar d’una casa semblant i que no podia ser la meva. La imatge només durava uns segons i vaig tornar endarrere la gravació. Allà tornava a aparèixer la foto. Vaig detenir la imatge. Al fons de la noia es veia una paret blanca, un tros d’una porta de vidre, i a l’esquerra d’ella es veia un tros de fusta amb alguna cosa a sobre. Semblava un cavallet de pintura, però ho era? Vaig examinar detingudament la taula. Jo no tenia una taula així, encara sort. Un respir. Un respir que se’m va tallar de cop quan vaig veure a la dreta de la imatge el pot de ceràmica amb els meus pinzells. Com podia ser?

D’un salt vaig baixar al meu taller. Tot estava com sempre, amb el mateix caos de quadres per terra, la prestatgeria plena d’andròmines i el cavallet amb el quadre que estava realitzant des de feia setmanes. Allà no semblava que s’hagués mogut ni una mosca. Vaig agafar el pot de pinzells d’una volada i vaig pujar escales amunt fent salts com una cabra. Amb el pot a la mà, el vaig comparar amb el de la pantalla. Era el mateix. El mateix pot i els mateixos pinzells. No podia ser casualitat. El potet aquell el vaig comprar a Praga fa més de trenta anys i contenia exactament els mateixos pinzells. Vaig comparar mides, colors, formes, res, eren els mateixos.

Vaig mirar ara fixament la part esquerra de la imatge. Es veia una fusta i un perfil blanc. Hi havia una taca blava al peu d’aquest petit rectangle blanc. No entenia que era allò, es veia de perfil i només un tros. Vaig tornar a baixar, ara ja amb poca velocitat. El meu cervell intentava buscar alguna raó a la coincidència.

Vaig entrar a la sala. El quadre que estava situat al cavallet i que portava potser massa temps sense acabar tenia un ampli ventall de colors, però tots eren càlids, taronges, vermells, ocres, grocs, cap aproximació al blau. Vaig respirar una mica. Em vaig situar en el mateix punt des     d’on semblava haver estat posat la càmera del mòbil. Tot era com la imatge del maleït vídeo. Vaig agafar el cavallet i el vaig posar aproximadament en la posició que recordava de la pantalla. Quan vaig girar el bastidor va estar a punt de caure a terra. Una taca d’un blau intens apareixia de forma inequívoca al costat esquerre del quadre. No entenia que feia allà aquella taca, i blava. Jo no havia fet servir aquell blau per res des de feia mesos. Vaig tornar a pujar, estava absolutament desconcertat.

Vaig examinar aquella imatge trenta cops, no hi havia cap més indici comú, però semblava clar que era el meu taller. L’anàlisi de la noia no em va servir de gaire. Era una dona jove, d’uns quaranta anys, amb el cabell ros, ni grassa ni prima, portava un anell d’una pedra blava a la mà esquerra i vestia un jersei blanc elegant, però no l’identificava amb ningú del poble. Vaig pensar amb altra gent del meu entorn i tampoc coincidia amb aquella imatge. Era una noia bonica, sens dubte.

Després d’alguns intents fallits vaig fer una captura de pantalla. Vaig ampliar la imatge, per veure si podia veure alguna cosa més. Al cap de pocs minuts vaig veure que hi havia un calendari de sobretaula mig amagat entre les peces de roba. Vaig quedar parat quan vaig veure que a la part superior del cartró marcava març de l’any 2027. No m’hi cabia al cap. Quina mena de broma era aquella. Espantat, vaig mirar aleshores el fons que quedava darrere d’ella. A la porta de vidre es veia alguna cosa reflectida. Es veia el quadre pel davant. Era la meva pintura, però el quadre estava acabat. Tota la superfície blanca que encara no havia pintat jo, estava allà plena amb la resta de paisatge que volia incorporar. No era una imatge nítida, però no hi havia dubte que era el meu quadre de Cadaqués.

No entenia què estava passant. No tenia cap sentit que fos una broma perquè ningú m’havia ni tan sols dit que aquella publicació existia al facebook. Va ser una casualitat el fet que jo ensopegués amb ella. Eren les nou del vespre. Amb certa angoixa vaig anar a la cuina a buscar el mòbil que s’estava carregant. Vaig  trucar al meu amic Pep. Com sempre va trigar una eternitat en respondre, però a la fi ho va fer. Li vaig demanar de forma taxativa que mirés aquesta publicació del facebook. Em va demanar un moment. Sentia tota mena de sorolls per l’auricular del telèfon. Amb veu de poc entusiasme em va dir que ja l’havia vist i quin dubte tenia. Li vaig dir que mirés la darrera fotografia del reportatge. De sobte em diu: - la de la senyora de la brusa verda?, mig cabrejat li vaig dir que la del final, la següent. Al cap de pocs instants em va contestar que la darrera imatge era la senyora de la brusa verda. Vaig arrancar el mòbil del seu cable i vaig anar corrent com un llamp a la sala. Merda, la bateria s’havia esgotat. Tot s’esgota carai. No trobava el maleït carregador per enlloc. Sentia la veu del Pep a l’altra banda de la línia dient coses, però no l’escoltava. Al final el vaig trobar entre els llibres. Vaig connectar l’ordinador i vaig restaurar la pàgina. La pàgina de facebook marcava l’inici del reportatge. El vaig passar amb velocitat fins al final. M’estava posant molt nerviós, la senyora de la brusa verda semblava tancar ara la gravació. Li vaig dir al Pep que ara li trucava, vaig penjar. Vaig estar quinze minuts intentant trobar aquella foto. Semblava no haver existit mai. Estava esgotat.

Han passat dies. He comentat amb alguna gent el reportatge aquest de la fabricació de mascaretes, però ningú ha fet menció del detall  que hi havia una casa semblant a la meva, o que hi havia noia amb un jersei blanc, res. Cap comentari. Vaig mirar aquella entrada del facebook mil vegades. No ho vaig tornar a veure mai més.

Ara espero l’any 2027 amb angoixa i vertigen. Desitjo que aquella dona entri a la meva vida i que estigui fent màscares al meu taller compartint l’espai. Intento trobar aquell rostre al llarg dels dies, però de moment no he tingut sort. De moment, estic intentant acabar el quadre seguint el que vaig creure veure reflectit en aquell vidre de la porta de la meva sala. El temps ara passa infinitament lent. Només hi ha un detall inquietant, l'any 2027 encara estarem fent màscares.