ALLÒ METÀL·LIC (Part 6)

Vaig pensar que amb tot aquell aldarull, ningú es fixaria si treia el cap per la finestra de dalt. Amb la meva rapidesa habitual, vaig pujar les escales. Llàstima que aquella velocitat, em va fer ensopegar en l’últim graó i tot el meu cos va anar a parar sobre el bonic terra del pis de dalt. Afortunadament, un és fort com la pedra i em vaig posar a peu dret passats uns minuts que em van semblar una eternitat perquè fora estaven passant coses. Un xic adolorit, vaig obrir les cortines i em vaig emportar la primera sorpresa, la placa de metall que havien situat els homes de negre no hi era. Vaig veure la nau de la meva amiga, tenia una coloració vermellosa i girava sobre si mateixa a gran velocitat. Havia pujat mig metre de la seva posició inicial i ara semblava que estava a punt de sortir disparada cap al cel. Tot al seu voltant girava de forma caòtica, tota mena de ferralla dels senyors foscos, molt de paperam i desgraciadament alguns objectes meus del jardí. Les poques persones que quedaven dretes s’agafaven com pobres ànimes a les tanques i als residus dels canons, la resta estaven repartides per terra. Un soroll de batedora dominava tota l’escena. De sobte i sense cap avís, la nau va sortir verticalment a gran velocitat fins a detenir-se a gran alçada, uns tres-cents metres calculo jo. Va quedar allà detinguda. Clavada a l’espai. Als pocs moments, van aparèixer dos helicòpters de l’exèrcit. Van començar a girar al voltant de la nau, però mantenint una distància de respecte força considerable. Jo només pensava que amb aquella nau que marxava cel amunt, també marxava aquella meravella de noia que havia pogut conèixer. Dic noia, per anomenar-la d’alguna manera, potser al seu planeta no hi havia més que un sexe, o trenta, ves a saber.

Quan tota la gentada que tenia al pati s’havia pogut incorporar, aquell punt al cel es va fer cada vegada més petit fins a desaparèixer de la meva vista. Els helicòpters van quedar allà detinguts sense capacitat de reacció. El punt ja no existia, havia desaparegut del tot.

L’activitat al pati es va multiplicar per cent en pocs minuts, els camions van carregar aquells rars canons i tothom va buscar el seu vehicle per marxar de forma accelerada. Al quart d’hora, no quedava ningú, ni periodistes, ni homes de negre, ni policies, res. Només un pati ple de trastos per terra, alguns testos trencats, una tanca colpejada i molts papers repartits per tot arreu. Un paisatge dantesc. Trist. I encara més trist em vaig quedar jo. La meva aventura no havia durat ni vint-i-quatre hores. Quan el desànim inundava el meu cervell, vaig rebre una injecció d’amor i força, el cap de la meva gata Plata es va estavellar amb tendresa a la meva cama, i poc després va ser Coure qui va llençar el seu cos contra el meu turmell. Qui té gats sap que això pot aixecar un mort. Vaig tancar la finestra i me’n vaig anar a jugar amb elles. Potser algun dia tornaria a trobar aquella extraterrestre. Sabia que era un pensament una mica innocent, però bé que tenia un caragol seu dins de les olles de casa. De moment, la vida continuava, i fora tenia molta feina a fer, però haig de reconèixer que hi havia un foc dins del meu cor. Rafel Corbera i Fonollosa estava enamorat.

Al voltant de les sis de la tarda, vaig baixar al poble. És un trajecte curt, uns pocs kilòmetres, però vaig agafar el meu abonyegat Duster de color groc per fer via. En pocs minuts, entrava al nostre bar, el Carlit. Més que un bar, és un centre de gent rara i desconnectada, però en som uns quants  i mirem de passar l’estona de forma divertida en la mesura del possible, no diré pas jo ara que sigui sempre una festa de l’hòstia. “Al Mar” dels Manel estava sonant per totes les caixes de so del magnífic equip d’en Nico. Alta fidelitat de les d’abans. Al fons del local, vaig trobar, com no podia ser d’una altra manera, el meu amic Pep. Vam estar parlant força estona de l’amor, de la distància, del cosmos, de noies meravelloses, del Big Bang, també de sèries de les diferents plataformes, i de còmics. Cada tema comporta un parell o tres de cerveses. Parlant de còmics, vaig començar a percebre certa urgència per anar al bany. El primer intent d’alçar tot el meu organisme, va fracassar estrepitosament. El segon intent va ser un èxit. Vaig agafar com a punt de suport la taula i em vaig aferrar com a taula de salvació  a un braç que passava per allà. No cal dir que més enllà del braç hi havia una persona que no entenia gaire el que passava, però jo ja estava dret, i això era el més important. Només quedaven uns vuit metres fins a la porta dels lavabos. No podia ser pas tan complicat.

Doncs estava equivocat, va ser força complicat. Com jo, i especialment la meva bufeta, no estàvem gaire per perdre temps, vaig optar pel sistema de l’escomesa frontal. Agafant certa inclinació cap endarrere, vaig llençar tot el meu cos cap a la porta desitjada. I haig de dir que pràcticament vaig arribar a poc menys d’un metre en tres segons. Tota una proesa, si no tenim en compte que en aquest viatge, vaig emportar-me tot el que tenia per davant: dues taules, quatre persones, sis gots, tres platets, un gerro i una làmpada de sobretaula que no sé qui va posar allà. Els setanta centímetres que em quedaven per travessar la porta del bany, van ser una combinació d’avançar i treure’m coses que tenia per sobre, una jaqueta, una brusa molt bonica, una gorra, uns auriculars i un parell de cartes. Vaig tancar la porta de forma sonora. Fora quedava tot aquell camp de batalla que ells havien organitzat pel fet de posar-me obstacles. Insensats.

Amb el meu aparell reproductor a la mà, vaig concentrar-me en tenir certa punteria. Recordeu que jo soc un home endreçat i polit. Just en el moment de la mitja descàrrega, vaig notar la vibració del mòbil a la meva butxaca de la jaqueta. Qui nassos em trucava en aquell moment cabdal del meu exercici orgànic? Fent un moviment un pèl dur per al meu cos, vaig agafar el mòbil amb la mà esquerra. La pantalla emetia llum, però no em deia la procedència de la trucada. De sobte, la pantalla es va activar i va aparèixer el rostre de la meva amiga interplanetària. Mare meva, em va trasbalsar de tal manera, que el telèfon va saltar disparat dins de la tassa de vàter. Déu meu, encara amb el meu membre a l’exterior, vaig ajupir-me per treure el dispositiu del contaminat recipient urinari.

Maleïda sigui la meva fortuna. El mòbil semblava mort. El vaig eixugar amb paper, i li vaig passar una bona estona aire calent per sobre, però no feia cap mena de reacció. L’havia perdut.  Vaig veure el rostre de la meva amiga uns tres segons, potser menys. Encara el meu cor anava cavalcant com un cavall de pura sang.  Una vegada restablerta la meva aparença i amb les mans ben netes i eixugades, vaig començar a pensar com restablir el món després d’aquell desastre. 

ALLÒ METÀL·LIC (Part 5)

- Buenos días, señor?...,

- Rafel  Corbera;

-  Buenos días señor Rafael...,

- no, no, no es Rafael, es Rafel

- bien, de acuerdo, ahora no es momento de entrar en estas pequeñas minucias, la pregunta ahora tiene que ser: como empezó todo?

- con el Big Bang, en el inicio todo estaba concentrado en ...

- señor Rafael, me refería al suceso de la llegada de esa nave maravillosa que ha llegado de otros mundos

-Rafel, es Rafel, ah, pues me desperté y estaba ahí, y también todos ustedes que me están destrozando el jardín

- no ha mantenido contactos con los alienígenas?, tiene usted miedo?, confía en nuestro ejército y las fuerzas del orden?, porqué ha tirado la camisa a sus pies?, es una tradición popular?, cree usted que todo esto tiene que ver con el proceso separatista terrorista catalán?

-mire señora, le vuelvo a repetir que no se nada de nada. Me he levantado y he visto lo mismo que todos y todas ustedes. A mí no me gustan los soldaditos. La camisa a los pies es una vieja tradición del folclore catalán  que sirve para ofrecer todo el cuerpo a la mujer que se presenta y que ansía de alguna forma la cópula con el macho de la zona. Tiene que ver con el proceso separatista de la misma manera que tiene que ver con el fenómeno de atracción sexual que ahora usted y yo estamos generando delante de sus espectadores.

- por Dios, que intensidad, pues sin más rodeos pasamos la conexión al estudio donde les ofreceremos un detallado estudio sobre los platillos volantes y nuestro programa de cocina “Con un par de huevos”. Adelante Javier...

Allà va acabar la meva segona entrevista a la televisió. La primera va ser quan vaig guanyar un premi de menjar calçots ja fa molts anys. Un bon concurs guanyat amb autoritat davant del meu amic Pep.

Quan vaig veure que la parella televisiva tornava cap al pati de darrere, vaig agafar amb força la camisa que contenia el bis interplanetari. Em va sobtar la seva temperatura, estava fregant el punt de congelació nostre malgrat que ja començava a caure un sol de justícia. Amb el tresor ben amagat em vaig dirigir de manera decidida a l’interior de casa meva. Just abans de creuar el caminet vaig veure atemorit l’entrada de quatre furgonetes de color negre i amb els vidres tintats. Tenia la completa seguretat que dins d’aquells vehicles hi hauria mala gent.

Vaig dipositar el caragol dins d’una de les olles grans del moble de la cuina. Era realment molt estrany, pel seu color llampant, per ser d’un material que semblava metall, però no sé si ho era, i per la seva anormal temperatura. Vaig posar l’olla el més endins que vaig poder i davant vaig posar tota mena d’estris, olles i pots. Semblava un lloc segur davant de qualsevol intent de recerca.

Una vegada guardat el tresor, vaig parar l’orella. No se sentia res. Un silenci absolut. No em va tranquil·litzar gens. Després de comprovar la bona situació felina, vaig pujar al pis de dalt. Vaig treure el cap per la finestra i de sobte vaig trobar una enorme placa de metall que m’impossibilitava veure quasi tota l’escena. Només podia veure un senyor de negre que em va mirar amb cara de pocs amics i em va cridar: -Usted, métase dentro de casa o lo sacamos de ahí a ostias. Veient el perfil perillós de l’individu en qüestió, vaig optar per tancar finestra i passar la cortina. Era un senyor molt fosc.

Vaig encendre la televisió, en tots els canals apareixia el meu pati. Des de molts angles. La nau continuava allà absolutament detinguda i sense vida aparent. Per la finestra del menjador vaig veure passar dos camions gegants negres fins al darrer detall. Males notícies, ben segur. No sabia què fer. Així era impossible que pogués veure a la meva noia estel·lar. Que complicat s’havia posat tot. Quan vaig tornar a posar la mirada sobre la pantalla, vaig poder veure com un dels camions descarregava un aparell molt rar. Semblava una mena de canó que no havia vist mai. El van situar a un costat de la nau. L’altra començava també a descarregar un aparell semblant. De sobte, totes les emissions televisives es van tallar. No hi havia més imatges. Sortien senyors seriosos que anunciaven la planificació que havia realitzat el Ministeri de l’exèrcit. Sempre els soldadets de merda.

Quan abandonava la pantalla de la meva Sony, un és molt de Sony, vaig sentir un soroll molt rar a l’exterior, com si hi hagués una mena de batedora gegant esmicolant avellanes just a l’altra banda del mur de casa meva. El primer impuls va ser anar a la finestra de dalt, però vaig recordar aquell senyor de negre poc amistós. De sobte vaig caure que des de l’habitació del fons podria arribar a veure parcialment el pati de darrere. Allà vaig dirigir les meves passes. Aprofitant el meu trànsit per davant de la nevera, vaig agafar dos iogurts de mango que m’havia comprat a una botiga d’aquestes de coses bones, però cares, i vaig entrar delicadament a l'habitació. La cortina de la finestra ocultava la meva presència a l’interior. Aquella cortina l’havia realitzada ma mare, amb molt d’amor, però poca tècnica, agafant un aspecte una mica surrealista.

Com si fos un espia consagrat vaig fer córrer les anelles, suaument, només les dues primeres, i va entrar la llum com si fos un ganivet. Era impossible que haguessin detectat aquell moviment de tigre. Vaig esperar uns segons. Res, no hi havia cap indici d’alarma. Amb el primer iogurt obert vaig apropar la cara al vidre de la finestra. Vaig poder veure una de les rares màquines que havien portat els camions. No sé què dimonis era allò, però tenia el canó en direcció a la nau de forma inequívoca, però no veia cap element sòlid ni raig visible. Potser eren ultrasons o ves a saber. Quan ja finalitzava el primer iogurt alguna cosa va passar. El soroll de les batedores va quedar tallat de cop, i el canó semblava haver quedat desmanegat, fins i tot treia una fumera blanca.  Davant meu vaig veure passar cinc o sis persones, semblaven diables corrents com boixos, cridant i amb uns moviments violents de braços molt notables. Estava passant alguna cosa gran i m'ho estava perdent. Havia de posar remei.  

ALLÒ METÀL·LIC (Part 4)

La línia semblava detinguda. El rectangle no apareixia. La porta no es definia i, per tant, tota l’acció semblava haver-se detingut. L’expectació era màxima, fins al punt de certa tensió continguda. Van passar uns minuts, quan de sobte la línia va desaparèixer de la mateixa manera que havia aparegut. La cridòria es restablia encara amb més força. La nostra policia local es veia al límit de la seva capacitat de contenció davant de l’allau de persones encuriosides que trencaven en molts punts la línia perimetral a la nau.

Quan el rellotge marcava dos quarts de set, i veient que tot allò continuava de la mateixa manera, les meves gates i jo vam deixar la finestra i ens vam concentrar en fer un bon esmorzar. Segons diu molta gent amb estudis, l’esmorzar és el principal àpat del dia. Coincideixo amb ells, però jo diria que l’esmorzar és el principal àpat del matí, no de tota la jornada. No cal exagerar, cada cosa al seu lloc.

Els meus estimats gats van fer una bona ingesta del contingut d’unes petites bosses que segons diu la capsa de cartró contenen salmó, bacallà i pastanaga. De la mateixa manera, jo vaig optar per un cafè amb llet amb moltes galetes, moltes, i després atacar un entrepà de dimensions importants de formatge de cabra amb tomàquet. Tot de procedència de la terra, de la nostra terra. Segut a taula, podia sentir el soroll de fons, i tot semblava indicar que la cosa continuava sense variacions. Vaig pensar en aquell moment precís, que la meva missió era cercar un caragol que havia perdut la nau just a l’altra banda d’on ara hi havia tot aquell espectacle. Les possibilitats de trobar-lo ja eren poques, però ara, a més, havia de fer-ho sense cridar l’atenció de la gentada. Semblava una tasca difícil, però no soc jo persona que tendeixi al desànim. Vaig treure el cap un altre cop per la finestra, l’allau havia augmentat de volum de forma molt considerable i en aquells moments podria haver llençat un test a l’aire i les possibilitats que caigués sobre un cap eren enormes. Em semblava una aposta divertida, però vaig preferir concentrar les meves energies en la recerca del caragol. Un vis de més d’un pam de llarg i de color púrpura tampoc havia de ser fàcil de confondre amb una altra cosa enmig d’un camp. Al voltant d’un quart de vuit, vaig obrir la porta de casa amb molta delicadesa per no cridar l’atenció de ningú. Encara hi havia gent que intentava accedir al pati de darrere de casa i passaven corrents per davant meu amb absoluta manca de consideració per estar dins del meu terreny. Colla de galifardeus.

Vaig baixar amb un pas falsament tranquil en direcció a la primera extensió de gespa que s’obre davant de la casa. L’herba estava una mica alta i això dificultava certament una visió ràpida del terreny. Detingut al centre d’aquesta primera àrea, vaig establir un recorregut que passés per tota ella, sense deixar-me cap tros, ni tampoc passar dos cops pel mateix lloc. Vaig començar a caminar amb una certa inclinació del cap que em permetia veure el terra, però amb l’aspecte d’un home que passeja sense buscar res. Quan portava ja alguns centenars de metres caminats, vaig veure que arribaven sis unitats de vehicles antiavalots dels mossos d’esquadra. Van detenir les furgonetes just davant de la porta de casa i van començar a baixar mossos amb ganes de festa. Ells són així. La tropa es va dirigir cap a la part posterior, disposada en una bonica formació que feia presagiar grans moments de fraternitat amb la multitud. Des de la meva posició, no podia veure gaire cosa, però certa sortida precipitada i poc harmònica d’alguna gent era senyal inequívoc de festa i xerinola. Mentre anava caminant per la gespa, vaig pensar que els mossos aconseguirien buidar la zona en pocs minuts. La seva ràpida acció per sorpresa havia generat una fugida del personal molt important, i ara tots desfilaven cap a la porta d’entrada del meu terreny, carregats de fotos als seus mòbils. Per desgràcia, la meva amiga televisiva i els seus companys van ser autoritzats a restar a l’espera de nous esdeveniments al voltant de la nau. Vaig poder veure altres equips de televisions locals, estatals, alguna estrangera i també un petit grup amb el logotip de la nostra TV3. Tots havien anat arribant per donar informació d’un fet únic a la història de la humanitat, i era a casa meva. Poca broma.

Quan ja portava mitja àrea escrupolosament registrada, vaig sentir lluny la veu desafortunada de la meva amiga televisiva que s’apropava amb el micròfon a la mà. Vaig analitzar la situació en pocs segons. Darrere d’ella venia un càmera, i no era un bon assumpte mostrar davant de l’audiència la meva hostilitat, per això vaig adoptar el meu gest de somriure congelat i un moviment de mans propi dels vidents que apareixen a les teles-escombraries a altes hores de la matinada.

Les coses no són sempre com esperem, i quan tenia a pocs metres a la lloba informativa, vaig ensopegar amb el peu esquerre amb algun objecte encara per determinar que estava just a la meva vertical. Amb un cop ràpid de cap, vaig veure el caragol púrpura, lluent, meravellós, sense màcula, perfecte. No passaria desapercebut si algú el veia allà terra. I a ningú li costaria relacionar aquella peça mai vista amb la nau extraterrestre, i algú se l’enduria per estudiar-la, i podrien arribar a fer xantatge als éssers interplanetaris, i a més, i per sobre de tots aquests temors, hi havia l’amenaça de no poder tornar a veure de prop la meva divina astronauta amb qui havia establert una relació, curta d’acord, però còsmica relació. Havia de posar remei a aquell atzucac.  Quan la noia i el càmera arribaven a pocs metres de la meva persona, vaig intentar treure’m la camisa amb un gest elegant, com casual, com desimbolt, però el resultat va ser un moviment caòtic que va provocar certa estranyesa i perplexitat. El més important va ser que l’enorme camisa tapava del tot el brillant caragol, l’objectiu havia estat aconseguit. Una altra cosa era l’aspecte que oferia jo amb els meus cent quaranta quilos a pit descobert. La noia amb veu baixa li va dir al company: - grava, grava, que tenim friqui a la vista. Va iniciar-se una entrevista curta que detallo a continuació.

ALLÒ METÀL·LIC (Part 3)

Vaig obrir un ull, concretament el de l’esquerre. Tot era fosc, exceptuant una petita figura de conill que tinc a la tauleta de nit. Me la va regalar l’amic Nel·lo, fa una llum que va canviant de color i resulta molt relaxant. Vaig mirar el despertador. Marcava les quatre i trenta-cinc. Encara restava una hora per l’alarma que m’havia marcat. Volia una mica més de mitja hora per fer el primer esmorzar abans de la meva cita galàctica. De sobte, vaig sentir sorolls fora de casa. Era molt rar perquè al meu voltant no hi havia mai ningú. Vaig parar l’orella amb atenció. Hi havia més d’una persona allà fora. I més de dues. No comprenia què estava passant. Vaig obrir el porticó de la finestra de l’habitació i vaig quedar glaçat. Allà baix hi havia més de cinquanta persones al voltant de la nau de la meva amiga extraterrestre. Tot estava il·luminat per tota mena d’artefactes i algun focus que ja havia portat algú. Hi ha gent disposada a tot.

Un sentiment de ràbia va sorgir dins del meu interior. Hi havia molta gent fent fotos i xerrant sense parar entre ells i pels mòbils. Fins i tot, hi havia algun imbècil que s’havia pujat sobre la meva tanca i la pila de llenya tallada. Em vaig posar d’una volada la roba de la nit anterior, ara no estava per modelets. Sortint de l’habitació, vaig veure que els meus dos gats també estaven estranyats per aquella cridòria de l’exterior. En quatre segons, vaig disposar a la cuina un petit refrigeri per a les meves criatures, i amb la meva jaqueta texana vaig obrir la porta de casa per posar ordre. Just quan obria la porta, entrava pel camí que du a casa un tros enorme de furgoneta d’un canal de televisió al que jo no li tinc gens de simpatia i que té un número senar després de la paraula Tele. El meu pati estava ple de gent que semblava haver perdut el nord. Tots cridaven excitats i anaven d’aquí cap enllà.

Em vaig dirigir com un més al meu pati del darrere, ja no hi havia cinquanta persones, n'hi havia moltes més. I no paraven d’arribar cotxes que aparcaven de qualsevol manera al meu jardí.  Allò era l’infern. Em sentia impotent enmig d’aquella allau de persones. No podia fer-los fora. Tan sols podia veure una mica la part superior de la nau. Vaig decidir tornar a casa. Vaig desplaçar alegrement quatre cretins que hi havia al meu darrere i un cinquè va rebre un simpàtic cop de genoll que el va deixar estès a terra. No haver vingut.

Quan vaig arribar a l’entrada de casa, hi havia quatre persones colpejant la meva noble porta de fusta de roure acabada d’envernissar. Amb un crit els hi vaig de dir que si no paraven de donar cops, els hi faria entrar dins sense obrir-la. Una noia jove amb cara de dirigir el grup va dir: -“si es usted el propietario de esta cabaña tiene la obligación de dejarnos paso para que la audiencia pueda disponer de toda la información necesaria de este importante suceso acaecido en este remoto pueblo de Cataluña”, és a dir que havia de permetre entrar aquella colla de galifardeus per agafar imatges des de la part superior de la casa. M’ho va dir amb aquella cara de ser la reina del mambo que acostumen a portar aquests personatges.  Amb el meu somriure de diumenges, els hi vaig comunicar que no faltava més, que casa meva era tota seva. Ella, que entenia perfectament la nostra bonica llengua, va assentir confiada i va dir als seus membres d’operacions especials que preparessin tot el material. Van marxar a la furgoneta a buscar més material del que ja portaven a sobre i em vaig quedar amb la senyoreta televisiva.

Li vaig dir que des de feia alguns dies tenia un problema amb la molla de la porta i que anava una mica dura, que anés amb compte. Ella amb cara d’estar parlant amb un pobre habitant de poble, va dir que estava acostumada a fer reportatges a primera línia de foc i que allò no era cap dificultat. Vaig respondre amb el meu somriure de festa major, que és encara més artificial que el dels diumenges. Més que un somriure, sembla una deformació de la mandíbula. De petit, triomfava a totes les reunions familiars amb aquesta ganyota i posant els ulls en blanc.

Però tornem al present, vaig girar la clau i vaig creuar el marc de la porta. Només passar la línia que descriu el gir de la porta, vaig preparar el meu braç esquerre per tancar la porta violentament. Dos segons després, i quan l’aspirant al Pulitzer iniciava la trajectòria d’entrada, el meu braç agafava tota la força del meu cos empenyent amb la ràbia infinita del meu interior. Va ser brutal l’impacte. El cos de la noia va sortir disparat cap endarrere i va perdre ràpidament la verticalitat. No vaig poder gaudir gaire de la imatge del moment precís de l’impacte. El soroll havia estat brillant, sec. Vaig mirar per la finestra i allà estava estirada al terra remugant i fent crits. El seu vestit curt havia perdut una mica la seva millor ubicació. Totes les carpetes havien quedat repartides de forma aleatòria al seu voltant. Amb tota la meva dolçor li vaig dir que ja li havia dit que entrar comportava certa dificultat. Que la molla era molt traïdora. Les seves ulleres de sol van quedar convertides en un plàstic retorçat. I em pregunto jo: si vas a fer un reportatge a les cinc de la matinada, cal portar les ulleres de sol instal·lades a la part superior del cap?

Per la meva ment, va passar un sentiment de pena en veure-la allà seguda ensenyant calceta, la cara de color vermell ataronjat i un desordre notable en el seu pentinat. Reconec que el sentiment aquest humanitari va recórrer per les meves neurones, però no es va quedar dins del meu cervell més enllà de tres dècimes de segon. La xarlatana aquella s’ho tenia merescut. Vaig tancar amb fina elegància una mica la cortina i la vaig sentir cridar que obrís la porta d’una maleïda vegada. Des de dins li vaig dir que la molla en qüestió s’havia acabat de trencar i que m’era del tot impossible obrir. Em va amenaçar de forma grollera, en aquell instant vaig tenir clar que la porta havia impartit justícia amb ella. 

Vaig pujar a l’habitació dels convidats. Des d’allí, podia veure l'espectacle que s’havia organitzat al voltant de la nau. Era una multitud. Només faltaven els repartidors de crispetes, caramels i llaunes de cervesa. Faltaven pocs minuts per a les sis i disset, hora prevista de la sortida del Sol. Em vaig preguntar si la meva amiga extraterrestre entendria tot el que estava passant al seu voltant i quina acció comportaria. Les meves gates van pujar a l’ampit de la finestra i tots tres miràvem l’escena dantesca amb absoluta perplexitat. La gentada ja no hi cabia al voltant de la nau. S’havia establert un perímetre de seguretat que en molts moments era sobrepassat per les empentes i moviments de la multitud. No entenia com encara no havia arribat cap força policial per intentar conduir la situació. Vaig trucar a l’Alfred. És el cap de la policia local del poble. Pocs segons després, em va respondre. Em va dir que mirés cap a la banda on tinc el dipòsit de gasolina. I allà vaig veure la seva closca, té un lleuger problema de calvície. Aleshores, vaig cercar entre tota la gentada als seus dos companys, l’Hèctor i el Joan. Era com buscar a Wally. El Joan estava disposant una cinta de plàstic per encerclar l’objecte volant no identificat, i l’Hèctor ja estava repartint alguna galeta al personal. Ell és una mica nerviós, bona persona, però li va molt la marxa. Sempre amb criteri, però ràpid. La veritat és que em proporciona cert plaer veure’l repartir cops amb aquella naturalitat, alegria i precisió. Tot un mestre. Encara recordo el cop “accidental” que li va dispensar a un tinent de la Guàrdia Civil aquell infame u d’octubre. Brutal, al desgraciat aquell se’l van endur arrossegant.

De sobte, el soroll d’engranatge que jo havia sentit la nit passada, va fer emmudir tota la congregació. Es podia sentir el soroll de l’aire que circulava entre els arbres. Bé, el soroll de l’aire i la veu de llauna de l’aspirant al Pulitzer que descrivia tota l’escena amb dos-cents adverbis per segon. Va aparèixer la mateixa línia sobre la superfície metàl·lica que després va donar pas al rectangle i posteriorment es va conformar com la porta per on va sortir la meva fantàstica criatura la nit passada. Em vaig adonar que potser hi havia cert enamorament cap als éssers del Cosmos en el meu pensament. Un és sec i eixut, però té un cor. I l’alienígena aquella estava com un tren, diguem les coses pel seu nom.    

ALLÒ METÀL·LIC (Part 2)

Vaig agafar el camí de tornada. Ara tot feia pujada. La terra humida, encara complicava més l’ascens. Quan portava ja uns cinquanta metres, el trasto aquell va emetre un so ben rar, semblava un soroll d’engranatge metàl·lic.  Vaig intentar girar el meu cos, però les cames em van quedar clavades a terra. Vaig caure de forma ridícula entre uns matolls. Quan vaig aixecar el cap, vaig poder veure com s’obria una mena de línia sobre la superfície del trasto aquell. La línia es va estendre i va conformar un rectangle. Dins del rectangle, semblava haver-hi un passadís que es va il·luminar amb una llum verda. Tot molt elegant. Res a veure amb el soroll que fa el meu cotxe.

Vaig intentar agafar una posició còmoda i a la vegada dissimulada per poder veure aquell espectacle de l’altre món. La humitat del terreny tampoc ajudava gaire per poder gaudir del moment, però allò era irrepetible, únic.

Passats uns instants, va aparèixer de l’interior una figura. Des de la meva distància em va semblar que era molt semblant a qualsevol figura humana. Tenia un cap, dos braços i dues cames. Era alt i prim. I les seves proporcions eren més pròpies dels humans que les meves, per establir una comparació, dic. Com tenia la llum darrere, tota ella quedava en contrallum. S’hi va quedar un moment detinguda, i va girar el cap intentant cercar alguna cosa. La situació començava a ser una mica inquietant, i el paraigua em semblava poc contundent per realitzar una maniobra ofensiva. Amb aquests pensaments, vaig decidir amagar el cap darrere dels matolls. L'objectiu ara era intentar trobar la manera d’arribar a casa i tancar-me a pany i forrellat.

La figura, de sobte, va descendir d’un salt des de la seva nau al terra cobert de gespa que tenia davant. No va ser un salt qualsevol, la figura aquella es va desplaçar més de dos metres sense cap mena d’esforç. En algun moment, aparentava ser una mica de goma. Les articulacions no semblaven molt rígides i em venien al cap imatges de cantants de rap, d’aquests que es passen el dia vacil·lant entre grups de noies amb poca roba.

La nit no era molt tancada, i em permetia veure el desplaçament del personatge. Havia baixat en la perpendicular que tenia davant meu, però ara es desplaçava tangencialment a la meva posició. Vaja, que ara encara estava més lluny. Quan em va semblar que estava d’esquena, vaig intentar aixecar-me de forma ràpida i àgil, i arribar a la casa per establir allà les defenses. Però vaig fracassar. Només girar el turmell i un genoll, la figura aquella va ser conscient que no estava sola. A més de girar el seu esvelt cos en la meva direcció, una llum verdosa va aparèixer a sobre del seu cap. Com si fos una llum de tauleta de nit, però molt més potent. I la llum estava suspesa a sobre d’ell, no hi havia cap pal, ni barra, ni res que la suportés. Era una imatge molt poderosa, però per veure-la en una pel·lícula. En aquell moment, no em va agradar gens.

Quan vaig veure que venia cap a mi, vaig agafar el paraigua i vaig sortir disparat com un coet cap a casa meva. No cal dir, que al pocs metres tenia aquella figura davant meu. Era molt més alta que jo, molt més del que m’havia semblat. Anava vestida amb una roba estranya que no vaig saber identificar. Jo tampoc entenc gaire de teixits, llevat que sigui cotó, llana o pana. D’aquí ja no passo. Tornem al relat. Portava una samarreta de màniga llarga i unes malles, però semblaven pintades sobre el seu cos. Un color blanquinós que amb la llum verda agafava un aspecte entre metàl·lic i vegetal. Els peus anaven coberts amb unes botes enormes que semblaven de ferro. També, vaig veure que la figura aquella posseïa dos pits de mesures molt considerables i uns malucs molt ben dibuixats. La meva ment va cercar ràpidament marca de calcetes o sostenidors, però no detectava pas cap relleu. Aquells petits detalls em van asserenar una mica el meu ànim, i em va canviar una mica la perspectiva de la trobada de civilitzacions. Si havia de morir, seria davant d’una extraterrestre de bellesa indiscutible. Girant el meu cap en l’eix vertical, és a dir, mirant cap amunt, em vaig atrevir a mirar el rostre a aquell ésser d’un altre món. Mare meva, vaig quedar glaçat, garratibat i estupefacte. Vint-i-cinc centímetres per sobre meu hi trobava la cara d'una noia guapíssima. No hi havia vist un rostre així des de feia molts i molts anys, i això que jo miro moltes imatges de noies boniques. Ben és cert que concentro la meva atenció en altres parts dels seus cossos.

No sabia què dir, ni fer. Vaig esperar que l'esvelta figura aquella fes algun moviment més o que articulés alguna mena de so. Ràpidament, em vaig veure interpretant uns sons i unes músiques que hauria de desxifrar com a les pel·lis de ciència-ficció. Res d’això, aquella femella interestel·lar va obrir la boca i va començar a parlar amb una infinitat de llengües, una darrere de l’altra. Cada cinc segons canviava. El meu domini dels idiomes es redueix a la nostra bonica llengua catalana, el castellà per obligació i un pèl de franco-anglès tot barrejat. Em vaig quedar allà davant palplantat sense entendre res, fins que va dir: - “I si canto trist vol dir que no anem bé”.  Jo vaig donar un cop de cap per fer-li entendre que aquella era la llengua adient per a la nostra comunicació. Es va quedar un moment detinguda mirant-me i em va dir amb un to més natural i calmat: -“mira company, que estem buscant una peça que ens ha caigut quan passàvem per aquí dalt. És com un caragol dels vostres, però de color púrpura, d’uns tres-cents mil·límetres de llarg i quaranta-sis de diàmetre”. Sorprenia aquell to col·loquial de la llengua emprada per un ésser galàctic. Allà va començar a anar tot bé. Li vaig dir que fiqués la seva nau darrera de la casa i que demà al matí l’ajudaria a buscar-lo. Quan esperava que aquella cosa em digués que ni parlar-ne, va, i amb la seva boca angelical em diu que d’acord. –“Quan aparegui 752S quedem en aquest mateix punt”. Va veure la meva cara de perplexitat i va dir amb certa ironia: - “quan surti el vostre Sol, ho pilles col·lega?". Es va girar i es va dirigir cap a la nau, però encara vaig poder observar que tenia un cul impressionant. Aquell ésser estava molt ben fet. Va entrar dins de la nau, i al moment allò es va enlairar sense fer cap mena de soroll, exceptuant el mateix fregament greu d’engranatge anteriorment escoltat. Es va aixecar uns deu metres i va passar per davant de la meva xemeneia per descendir darrere. Quina elegància tenia aquell trasto, quina precisió a l’hora de maniobrar, va encabir aquell monstre metàl·lic darrere de la meva humil casa com qui aparca la moto davant del bar. Al·lucinant.

Vaig tornar a casa. Les gates continuaven ben tranquil·les al sofà, i jo estava força animat. Abans d’entrar al llit, i mentre preparava les meves coses, em vaig posar a l’ordinador un tema del meu Frank Sinatra i un petit raig de l’escocès. Aquella nit encara seria la primera d’una nova vida. La senzilla idea de tenir darrere de casa una nau amb éssers com aquella meravella amb el que jo, Rafel Corbera i Fonollosa, havia mantingut una comunicació intel·ligent, m’omplia de tota mena de somnis. Demà em posaré la camisa taronja que em queda molt bonica.

ALLÒ METÀL·LIC (Part 1)

Us ho intento explicar breument. No m’agrada la gent aquesta que per dir-te si farà bon temps es passen dues hores parlant sobre els anticiclons del Mediterrani. Soc un home de poques paraules, fins i tot un pèl eixut, sec, però sempre ha estat així. I ara ja és massa tard per canviar, malgrat tota aquesta martingala de “mai és tard per canviar” i collonades semblants. Però anem al tema que em mou a escriure aquestes quatre línies.

Fa dos dies, al vespre, sobre dos quarts tocats de nou em trobava a la cuina preparant-me el sopar. Visc sol. Bé sol no, amb les meves dues gates. Plata i Coure. Des de la finestra de la cuina, veig un conjunt d’arbres que tanquen dues extensions molt grans de gespa. El poble de Vallromanes queda a uns tres o quatre quilòmetres avall. Lluny. Afortunadament lluny, no suporto la cridòria de la gent. Continuo. Estava jo acabant de cuinar unes cuixes de pollastre al cava, quan vaig tenir una sensació estranya. Com d’ingravidesa. Molt rara. Van ser uns segons. Vaig pensar que era producte de les quatre cerveses que ja m’havia begut aquella tarda, però per no donar-li més voltes vaig obrir una cinquena i vaig apujar el volum de la ràdio. Sonava: El Petit de Cal Eril.

Mitja hora després, em vaig situar al sofà. Al centre, on vaig jo. Els gats van un a cada banda. Com ha de ser. Una safata de fusta envernissada em donava el suport perfecte pels plats i la meva gerra de cervesa que vaig comprar a La Bisbal. No és alemanya, soc un home de la terra, eixut, sec.

Al voltant de les deu, potser un pèl abans, i quan a la pantalla continuava un programa de dues hores al voltant de la producció de vi a Catalunya, vaig observar una claror pel vidre de la porta de la sala.  Vaig pensar que potser era un automòbil, però ràpidament ho vaig descartar. Amb motiu del maleït passat confinament no passava ningú des de feia molts dies per aquella pista forestal. La claror va desaparèixer a l’instant. El meu cap em deia que el més raonable era treure el nas per veure el motiu de la dita llum, però l’estómac em deia que fes el favor d’acabar de sopar com una persona, amb calma i serenor. Així vaig fer-ho. Jo no porto mai la contra al meu estómac. És un òrgan molt assenyat.

Sobre les onze i havent escurat tots els plats com mana la bona educació, em vaig dirigir al petit moble que tinc al passadís a cercar la meva ampolla de whisky de dotze anys, la joia de la casa. Les gates dormien plàcidament, ben calentes i alimentades. Quan vaig passar per la porta de la cuina, vaig veure de forma alarmant que baixar la bossa de reciclatge del vidre era més que urgent. Les ampolles de cervesa sembla que es reprodueixen. Jo bec, però allò no podia ser tot meu. Un dia d’aquests hauria de mirar de perdre una mica de pes, unes desenes de quilos. És un propòsit de fa temps.

Quan anava a seure un altre cop al sofà per veure una mica el Netflix, tota la sala va quedar il·luminada d’una llum blanca que em va deixar cec una bona estona. Sense deixar l’ampolla de whisky ni un instant, vaig intentar posar el cul al sofà. Vaig calcular de forma inadequada la distància i em vaig precipitar de forma inevitable, i sorollosa, al terra de fusta. No em vaig fer mal perquè la meva anatomia no té arestes ni superfícies planes. Això ajuda molt a l’hora dels impactes. Una de les gates, Coure, va aixecar el cap, però sembla que el fet de veure’m per terra no la va sorprendre en absolut. Coses de la vida.

Fent un esforç considerable, vaig poder aixecar els 135 quilos de la meva humanitat. No compto el pes dels peus perquè ja estaven a terra i no els vaig aixecar. No sé si m’explico. És igual, em vaig posar dret.

Vaig mirar pel vidre de la porta de la sala i vaig quedar garratibat. A un centenar de metres, hi havia un trasto de metall molt gran dipositat sobre la gespa de la primera de les eres de la finca. No hi havia vist res semblant, mai a la vida. En aquell moment, només tenia una petita llum blava que anava girant al voltant de la nau. Era una nau extraterrestre?

Vaig agafar el mòbil, estava bloquejat. No podia fer res amb ell, no responia a cap botonet. La pantalla estava en negre. No tinc fix ni veïns, vaig pensar que era el típic individu que desapareix segrestat pels extraterrestres per fer comprovacions poc agradables amb el seu cos. Amb un moment com aquell, només hi havia una cosa que pot ajudar-te: la meva ampolla de dotze anys de bona malta.

Amb un gest ràpid propi de protagonista d’una pel·li de gàngsters, vaig ingerir una bona quantitat d’aquell líquid miraculós. Tot va canviar. Em vaig posar la meva jaqueta de cuir i vaig obrir la porta amb gest desafiant. Abans de creuar el marc de la porta, vaig agafar l’objecte més contundent que tenia a l’abast. No vaig tenir gaire sort i vaig iniciar el meu camí cap al desconegut amb un paraigua de color rosa pàl·lid que havia robat en un supermercat, ara no entrarem en detalls penosos de la meva vida.

Deixant la porta ben tancada perquè les gates no passessin fred, em vaig dirigir amb pas decidit, però una mica vacil·lant, cap aquell objecte provinent d’altres mons. La terra estava humida per les darreres pluges, tova i plena de bassals. A mesura que m’anava aproximant al trasto aquell de metall, vaig poder veure que no tenia cap mena de lletres o números. Cap identificació. Devia fer uns vuitanta metres de diàmetre i uns vint d’alçada. Metall fosc i amb unes línies de llum blaves al llarg del seu perímetre. Sense finestres ni portes, ni cap mena de forat. S’havia quedat suspès a uns cent vint centímetres del terra.

Em vaig quedar palplantat a uns cinc metres. Clavat amb les meves poderoses cames i amb cara de repartir bufetades si calia. Els vallromanins som homes i dones valents. Vaig cridar amb la meva forta veu: Bona nit. Res, cap resposta. Passaven els minuts i allà no es movia res. La meva ment submergida en alcohol no trobava cap iniciativa per sortir d’aquell atzucac. Aleshores, la que va actuar va ser la meva inconsciència i de forma sorprenent, em vaig dirigir cap aquell objecte monstruós. A pocs metres de situar-me  a sota de la nau desconeguda, el meu cervell començava a donar ordres de girar cua, però quan jo agafo inèrcia ja no hi ha manera de detenir el meu cos.

Vaig tocar amb els meus dits aquella superfície absolutament llisa, freda com el gel, una experiència que molt pocs humans deuen haver experimentat. Allà estava jo, Rafel Corbera i Fonollosa, en representació de tota la humanitat, intentant establir contacte amb éssers d’un altre món. Quan ja feia quinze minuts que com un idiota donava voltes per allà sota sense cap mena de reacció, vaig decidir de forma convençuda la meva pròxima acció: anar-me’n al llit i demà ja m’ho explicaran. Au, bona nit. 

VOLUNTARIS

Feia uns dies que havia arribat la primavera. Com a mínim, això és el que marcava el calendari. Com cada tarda i després de fer les darreres gestions del dia, em vaig connectar al meu facebook. Res, estic una estona molt curta tafanejant i veient el que diu una gent d’una altra gent. Fa molt de temps que el meu seguiment d’aquesta xarxa es va reduint de forma pausada, però constant. En pocs anys vaig quedar saturada de tanta xafarderia i continguts buits.

Darrere dels vidres de la sala queia molta aigua, plovia des de feia hores. El cel gris semblava caure com plom a sobre del paisatge. Només obrir el facebook vaig veure que hi havia moltes coses relacionades amb la vida del nostre poble, Vallromanes. Sempre acostumaven a penjar continguts les mateixes persones i en el mateix sentit. Tot el fenomen del coronavirus  quedava allà exposat de mil i una maneres. Des de petites accions a suspensions o ajornament d’actes. Entre totes elles, una em va cridar l’atenció.  Una de les regidores del govern municipal havia penjat un vídeo de la gent que col·laborava en la confecció de mascaretes, bates i gorres. La gravació era curta, i amb certa mandra li vaig donar al play.

Era un recull d’imatges fixes, fotografies, del material que havien confeccionat, i de moltes de les persones que havien tallat, muntat i cosit les diferents peces. Totes les persones apareixien amb màscara i alguna fins i tot amb gorra. La gran part n’estaven situades a casa seva o a dins d’espais de l’ajuntament.

Les imatges eren molt semblants entre elles, en primer terme es veia la màquina de cosir i els diferents estris com tisores, llapis, rodets de fil de cosir, i papers amb dibuixos. La màquina majoritària era la Singer, algunes petites, quasi de joguina, però també hi havia de ben grosses i maques.

Les protagonistes de les fotos en gran part eren dones. L’assumpte de cosir encara és, desgraciadament, un territori aliè a la gran part d’homes. I dic desgraciadament perquè sembla que les dones en algunes llars estiguin obligades a planxar i cosir tot allò que a tots els membres de la casa els hi faci falta. Però deixem ara aquest altre tema de reivindicació i tornem a les imatges. De vegades costava una mica reconèixer les diferents cares per l’emmascarament sanitari, només es veien els ulls i els cabells quan no anaven recollits dins de gorres de plàstic.

En la majoria d’imatges la posició era molt frontal, mirant a càmera i el cos apareixia fins a la cintura i els elements amb més força eren els ulls i les mans. El color dels ulls anava des del negre més intens fins als blaus i grisos molt clars. Tot un ventall d’intensitats.

Darrere de totes les persones i com si fos un escenari feia acte de presència el decorat. La gran part eren habitacions que ja semblaven destinades tasques com aquestes o molt semblants, la sala de cosir i planxar. Però també hi havia petits tallers improvisats en garatges, passadissos, menjadors i fins i tot algun dormitori. En aquest poble hi ha moltes cases, vull dir llars unifamiliars, amb una quantitat de metres quadrats molt superior a la d’un pis convencional a una gran ciutat. Ben és cert que també hi apareixia alguna foto d’espais més limitats que pertanyen als pocs blocs de pisos amb què compta Vallromanes. Les fotos estaven realitzades amb els mòbils dels mateixos voluntaris, “selfies” ben enfocats i amb la llum necessària per obtenir una bona imatge.

Quan el vídeo ja estava a punt d’esgotar el seu recorregut una imatge em va deixar glaçat. Hi havia una noia amb la seva màscara, la seva màquina de cosir, tot semblava molt similar a la resta d’imatges, però la sala on estava situada era el meu petit taller de pintura que tinc a la planta baixa. No entenia res. Vaig pensar a l’instant que era una sala similar d’una casa semblant i que no podia ser la meva. La imatge només durava uns segons i vaig tornar endarrere la gravació. Allà tornava a aparèixer la foto. Vaig detenir la imatge. Al fons de la noia es veia una paret blanca, un tros d’una porta de vidre, i a l’esquerra d’ella es veia un tros de fusta amb alguna cosa a sobre. Semblava un cavallet de pintura, però ho era? Vaig examinar detingudament la taula. Jo no tenia una taula així, encara sort. Un respir. Un respir que se’m va tallar de cop quan vaig veure a la dreta de la imatge el pot de ceràmica amb els meus pinzells. Com podia ser?

D’un salt vaig baixar al meu taller. Tot estava com sempre, amb el mateix caos de quadres per terra, la prestatgeria plena d’andròmines i el cavallet amb el quadre que estava realitzant des de feia setmanes. Allà no semblava que s’hagués mogut ni una mosca. Vaig agafar el pot de pinzells d’una volada i vaig pujar escales amunt fent salts com una cabra. Amb el pot a la mà, el vaig comparar amb el de la pantalla. Era el mateix. El mateix pot i els mateixos pinzells. No podia ser casualitat. El potet aquell el vaig comprar a Praga fa més de trenta anys i contenia exactament els mateixos pinzells. Vaig comparar mides, colors, formes, res, eren els mateixos.

Vaig mirar ara fixament la part esquerra de la imatge. Es veia una fusta i un perfil blanc. Hi havia una taca blava al peu d’aquest petit rectangle blanc. No entenia que era allò, es veia de perfil i només un tros. Vaig tornar a baixar, ara ja amb poca velocitat. El meu cervell intentava buscar alguna raó a la coincidència.

Vaig entrar a la sala. El quadre que estava situat al cavallet i que portava potser massa temps sense acabar tenia un ampli ventall de colors, però tots eren càlids, taronges, vermells, ocres, grocs, cap aproximació al blau. Vaig respirar una mica. Em vaig situar en el mateix punt des     d’on semblava haver estat posat la càmera del mòbil. Tot era com la imatge del maleït vídeo. Vaig agafar el cavallet i el vaig posar aproximadament en la posició que recordava de la pantalla. Quan vaig girar el bastidor va estar a punt de caure a terra. Una taca d’un blau intens apareixia de forma inequívoca al costat esquerre del quadre. No entenia que feia allà aquella taca, i blava. Jo no havia fet servir aquell blau per res des de feia mesos. Vaig tornar a pujar, estava absolutament desconcertat.

Vaig examinar aquella imatge trenta cops, no hi havia cap més indici comú, però semblava clar que era el meu taller. L’anàlisi de la noia no em va servir de gaire. Era una dona jove, d’uns quaranta anys, amb el cabell ros, ni grassa ni prima, portava un anell d’una pedra blava a la mà esquerra i vestia un jersei blanc elegant, però no l’identificava amb ningú del poble. Vaig pensar amb altra gent del meu entorn i tampoc coincidia amb aquella imatge. Era una noia bonica, sens dubte.

Després d’alguns intents fallits vaig fer una captura de pantalla. Vaig ampliar la imatge, per veure si podia veure alguna cosa més. Al cap de pocs minuts vaig veure que hi havia un calendari de sobretaula mig amagat entre les peces de roba. Vaig quedar parat quan vaig veure que a la part superior del cartró marcava març de l’any 2027. No m’hi cabia al cap. Quina mena de broma era aquella. Espantat, vaig mirar aleshores el fons que quedava darrere d’ella. A la porta de vidre es veia alguna cosa reflectida. Es veia el quadre pel davant. Era la meva pintura, però el quadre estava acabat. Tota la superfície blanca que encara no havia pintat jo, estava allà plena amb la resta de paisatge que volia incorporar. No era una imatge nítida, però no hi havia dubte que era el meu quadre de Cadaqués.

No entenia què estava passant. No tenia cap sentit que fos una broma perquè ningú m’havia ni tan sols dit que aquella publicació existia al facebook. Va ser una casualitat el fet que jo ensopegués amb ella. Eren les nou del vespre. Amb certa angoixa vaig anar a la cuina a buscar el mòbil que s’estava carregant. Vaig  trucar al meu amic Pep. Com sempre va trigar una eternitat en respondre, però a la fi ho va fer. Li vaig demanar de forma taxativa que mirés aquesta publicació del facebook. Em va demanar un moment. Sentia tota mena de sorolls per l’auricular del telèfon. Amb veu de poc entusiasme em va dir que ja l’havia vist i quin dubte tenia. Li vaig dir que mirés la darrera fotografia del reportatge. De sobte em diu: - la de la senyora de la brusa verda?, mig cabrejat li vaig dir que la del final, la següent. Al cap de pocs instants em va contestar que la darrera imatge era la senyora de la brusa verda. Vaig arrancar el mòbil del seu cable i vaig anar corrent com un llamp a la sala. Merda, la bateria s’havia esgotat. Tot s’esgota carai. No trobava el maleït carregador per enlloc. Sentia la veu del Pep a l’altra banda de la línia dient coses, però no l’escoltava. Al final el vaig trobar entre els llibres. Vaig connectar l’ordinador i vaig restaurar la pàgina. La pàgina de facebook marcava l’inici del reportatge. El vaig passar amb velocitat fins al final. M’estava posant molt nerviós, la senyora de la brusa verda semblava tancar ara la gravació. Li vaig dir al Pep que ara li trucava, vaig penjar. Vaig estar quinze minuts intentant trobar aquella foto. Semblava no haver existit mai. Estava esgotat.

Han passat dies. He comentat amb alguna gent el reportatge aquest de la fabricació de mascaretes, però ningú ha fet menció del detall  que hi havia una casa semblant a la meva, o que hi havia noia amb un jersei blanc, res. Cap comentari. Vaig mirar aquella entrada del facebook mil vegades. No ho vaig tornar a veure mai més.

Ara espero l’any 2027 amb angoixa i vertigen. Desitjo que aquella dona entri a la meva vida i que estigui fent màscares al meu taller compartint l’espai. Intento trobar aquell rostre al llarg dels dies, però de moment no he tingut sort. De moment, estic intentant acabar el quadre seguint el que vaig creure veure reflectit en aquell vidre de la porta de la meva sala. El temps ara passa infinitament lent. Només hi ha un detall inquietant, l'any 2027 encara estarem fent màscares.