ALLÒ METÀL·LIC (Part 2)

Vaig agafar el camí de tornada. Ara tot feia pujada. La terra humida, encara complicava més l’ascens. Quan portava ja uns cinquanta metres, el trasto aquell va emetre un so ben rar, semblava un soroll d’engranatge metàl·lic.  Vaig intentar girar el meu cos, però les cames em van quedar clavades a terra. Vaig caure de forma ridícula entre uns matolls. Quan vaig aixecar el cap, vaig poder veure com s’obria una mena de línia sobre la superfície del trasto aquell. La línia es va estendre i va conformar un rectangle. Dins del rectangle, semblava haver-hi un passadís que es va il·luminar amb una llum verda. Tot molt elegant. Res a veure amb el soroll que fa el meu cotxe.

Vaig intentar agafar una posició còmoda i a la vegada dissimulada per poder veure aquell espectacle de l’altre món. La humitat del terreny tampoc ajudava gaire per poder gaudir del moment, però allò era irrepetible, únic.

Passats uns instants, va aparèixer de l’interior una figura. Des de la meva distància em va semblar que era molt semblant a qualsevol figura humana. Tenia un cap, dos braços i dues cames. Era alt i prim. I les seves proporcions eren més pròpies dels humans que les meves, per establir una comparació, dic. Com tenia la llum darrere, tota ella quedava en contrallum. S’hi va quedar un moment detinguda, i va girar el cap intentant cercar alguna cosa. La situació començava a ser una mica inquietant, i el paraigua em semblava poc contundent per realitzar una maniobra ofensiva. Amb aquests pensaments, vaig decidir amagar el cap darrere dels matolls. L'objectiu ara era intentar trobar la manera d’arribar a casa i tancar-me a pany i forrellat.

La figura, de sobte, va descendir d’un salt des de la seva nau al terra cobert de gespa que tenia davant. No va ser un salt qualsevol, la figura aquella es va desplaçar més de dos metres sense cap mena d’esforç. En algun moment, aparentava ser una mica de goma. Les articulacions no semblaven molt rígides i em venien al cap imatges de cantants de rap, d’aquests que es passen el dia vacil·lant entre grups de noies amb poca roba.

La nit no era molt tancada, i em permetia veure el desplaçament del personatge. Havia baixat en la perpendicular que tenia davant meu, però ara es desplaçava tangencialment a la meva posició. Vaja, que ara encara estava més lluny. Quan em va semblar que estava d’esquenes, vaig intentar aixecar-me de forma ràpida i àgil, i arribar a la casa per establir allà les defenses. Però vaig fracassar. Només girar el turmell i un genoll, la figura aquella va ser conscient  que no estava sola. A més de girar el seu esvelt cos en la meva direcció, una llum verdosa va aparèixer a sobre del seu cap. Com si fos una llum de tauleta de nit, però molt més potent. I la llum estava suspesa a sobre d’ell, no hi havia cap pal, ni barra, ni res que la suportés. Era una imatge molt poderosa, però per veure-la en una pel·lícula. En aquell moment, no em va agradar gens.

Quan vaig veure que venia cap a mi, vaig agafar el paraigua i vaig sortir disparat com un coet cap a la meva casa. No cal dir, que al pocs metres tenia aquella figura davant meu. Era molt més alta que jo, molt més del que m’havia semblat. Anava vestida amb una roba estranya que no vaig saber identificar. Jo tampoc entenc gaire de teixits, llevat que sigui cotó, llana o pana. D’aquí ja no passo. Tornem al relat. Portava una samarreta de màniga llarga i unes malles, però semblaven pintades sobre el seu cos. Un color blanquinós que amb la llum verda agafava un aspecte entre metàl·lic i vegetal. Els peus anaven coberts amb unes botes enormes que semblaven de ferro. També, vaig veure que la figura aquella posseïa dos pits de mesures molt considerables i uns malucs molt ben dibuixats. La meva ment va cercar ràpidament marca de calcetes o sostenidors, però no detectava pas cap relleu. Aquells petits detalls em van asserenar una mica el meu ànim, i em va canviar una mica la perspectiva de la trobada de civilitzacions. Si havia de morir, seria davant d’una extraterrestre de bellesa indiscutible. Girant el meu cap en l’eix vertical, és a dir, mirant cap amunt, em vaig atrevir a mirar el rostre a aquell ésser d’un altre món. Mare meva, vaig quedar glaçat, garratibat i estupefacte. Quaranta centímetres per sobre meu hi trobava la cara d'una noia guapíssima. No hi havia vist un rostre així des de feia molts i molts anys, i això que jo miro moltes imatges de noies boniques. Ben és cert que concentro la meva atenció en altres parts dels seus cossos.

No sabia que dir, ni fer. Vaig esperar que la figura aquella fes algun moviment més o que articulés alguna mena de so. Ràpidament, em vaig veure interpretant uns sons i unes músiques que hauria de desxifrar com a les pelis de ciència-ficció. Res d’això, aquella femella interestel·lar va obrir la boca i va començar a parlar amb una infinitat de llengües, una darrere de l’altra. Cada deu segons canviava. El meu domini dels idiomes es redueix a la nostra bonica llengua catalana, el castellà per obligació i un pèl de franco-anglès tot barrejat. Em vaig quedar allà davant palplantat sense entendre res, fins que va dir: - “I si canto trist vol dir que no anem bé”.  Jo vaig donar un cop de cap per fer-li entendre que aquella era la llengua adient per a la nostra comunicació. Es va quedar un moment detinguda mirant-me i em va dir amb un to més natural i calmat: -“mira company, que estem buscant una peça que ens ha caigut quan passàvem per aquí dalt. És com un caragol dels vostres, però de color púrpura, d’uns tres-cents mil·límetres de llarg i quaranta-sis de diàmetre”. Allà va començar a anar tot bé. Li vaig dir que fiqués la seva nau darrera de la casa i que demà al de matí l’ajudaria a buscar-lo. Quan esperava que aquella cosa em digués que ni parlar-ne, va, i amb la seva boca angelical em diu que d’acord. –“Quan aparegui 752S quedem en aquest mateix punt”. Va veure la meva cara de perplexitat i va dir amb certa ironia: -“quan surti el vostre Sol, ho pilles? Es va girar i es va dirigir cap a la nau, però encara vaig poder observar que tenia un cul impressionant. Aquell ésser estava molt ben fet. Va entrar dins de la nau, i al moment allò es va enlairar sense fer cap mena de soroll, exceptuant el mateix fregament greu d’engranatge anteriorment escoltat. Es va aixecar uns deu metres i va passar per davant de la meva xemeneia per descendir darrere. Quina elegància tenia aquell trasto, quina precisió a l’hora de maniobrar, va encabir aquell monstre metàl·lic darrere de la meva casa com qui aparca la moto davant del bar. Al·lucinant.

Vaig tornar a casa. Els gats continuaven ben tranquils al sofà, i jo estava força animat. Abans d’entrar al llit, i mentre preparava les meves coses, em vaig posar a l’ordinador un tema del meu Frank Sinatra i un petit raig de l’escocès. Aquella nit encara seria la primera d’una nova vida. La senzilla idea de tenir darrere de casa una nau amb éssers com aquella meravella amb el que jo, Rafel Corbera i Fonollosa, havia mantingut una comunicació intel·ligent, m’omplia de tota mena de somnis. Demà em posaré la camisa taronja que em queda molt bonica.