diumenge, 7 de maig del 2023

DINS DEL BOSC

 

Tornava a estar ennuvolat. Era el quinzè dia que el Sol no apareixia al cel. Els colors grisos inundaven tot el paisatge. Un paisatge enorme en extensió, però uniforme fins a l’extenuació.

Des de la gran finestra del saló podia veure el mur d’arbres que semblava tancar sense cap esquerda tot l’espai que envoltava la nostra casa. Aquests arbres havien estat plantats quan la construcció de la casa, feia ara quasi un segle. Uns arbres que havien vist moltes coses, i que si poguessin parlar, descriurien algunes coses que intentem oblidar. Feia molts anys que la casa havia quedat quasi buida. Únicament jo, pujava sovint a intentar que l’edifici no s’anés degradant. El mobiliari suportava el pas del temps molt dignament, eren mobles bons i construïts per durar anys. Un altre tema era la pintura de les parets, la humitat semblava que anava guanyant la partida, i totes les sales comptaven amb taques que adoptaven formes sinistres. Els blaus i violetes dominaven amb autoritat uns pobres pigments blancs aplicats feia massa temps.

Feia uns dies que havia tornat a trepitjar el terres de fusta de la nostra casa. L’encadellat de fusta era magnífic. Va ser el besavi Jaume qui va fer importar una fusta tropical d’un color vermellós per cobrir pràcticament tota la casa. Només les golfes de la casa no en tenien aquesta meravella a terra. Quan es va col·locar aquest encadellat va originar molts comentaris, la fusta era ataronjada i presentava unes línies de color sang que a tota la societat benestant no li acabava de fer el pes. Massa modern, deien els veïns. L’enveja de vegades es vesteix d’estupidesa. Avui, passats molts anys la fusta continua immaculada, amb el so que produeixen les bones fustes sota les passes de les persones.

El rellotge clàssic de peu del saló va fer sonar les seves campanetes. Eren les sis de la tarda. Vaig deixar de banda per un instant els fulls de la taula que ocupaven la meva atenció des de feia hores i em vaig apropar a la finestra. La tardor havia posat la seva empremta amb decisió, els colors havien minvat de forma alarmant i ni tan sols els ocres suportaven la grisor. El mur d’arbres, ara semblava hostil, amb la intenció de no deixar sortir a ningú d’aquell espai. Va ser en aquell instant quan em va semblar veure alguna cosa que es movia. Va ser una sensació estranya. No podia precisar ni el lloc ni el què, era allò que  havia vist.

Em vaig quedar enganxada al vidre intentant cercar alguna diferència o raresa en tot allò que tenia davant. Van passar uns minuts quan vaig veure alguna cosa que hi havia darrere els arbres. Tan sols veia una línia de color púrpura entre dos enormes troncs de xiprers. Era un color molt llampant, però era una pura línia, la resta quedava oculta darrere dels arbres. Aquell color no podia ser cap animal conegut, semblava evident que era una roba, possiblement un vestit. Restava immòbil.

De sobte es va moure, i la línia anava passant entre els arbres. De vegada era més ample i vaig creure distingir una forma humana. Era molt rar que en aquell indret hi hagués cap persona. La població més propera restava a més de trenta quilòmetres.

La figura s’anava apropant, en pocs metres sortiria del bosc i quedaria exposada a la meva vista. Passats uns minuts eterns vaig quedar glaçada. La figura que tenia davant era una noia, amb un vestit púrpura, i amb una cabellera daurada. La noia que tenia davant era jo. Em tenia al davant. No entenia el què estava passant. Com podia veure’m allà a fora? Vaig intentar pensar que era una altra persona vestida com jo, però era molt i molt igual. Era jo. El meu cor va agafar una velocitat de creuer insòlita, la respiració em va començar a fallar, i vaig morir en aquell instant.

dimecres, 25 de maig del 2022

COPES I FOC

 

Vallromanes. Una nit freda d’hivern. Tres quarts d’una. La llar de foc està encesa. Davant del foc un sofà gran i molt car de pell. Dins de la casa, la temperatura ja ascendeix fins als vint-i-cinc graus. El consum d’alcohol és molt elevat. Fora, a la gran terrassa, alguns fumadors consumeixen la seva droga a tres graus centígrads. Tot un exercici d’autoafirmació masoquista.

 

-          (A)  Voleu fer el favor de tancar la porta?, no pareu quiets!

-          (M) No siguis torracollons, deixa’ls, són joves

-          (C) En una guerra et volia veure a tu, tan exigent amb tot

-          (M) No parleu de guerres que la cosa està molt delicada

-          (A) En realitat tot es redueix a la lluita de classes de sempre

-          (E) Ja està, ha parlat l’expert en política

-          (A) El món no necessita més fronteres

-          (E) Depèn

-          (A) De què depèn?

-          (M) Va, deixeu-lo estar, no comenceu com sempre a donar la xapa

-          (A) Per a mi que vinguin

-          (C) Que vingui qui?

-          (A) Doncs qui serà?, els marcians?, les ucraïneses

-          (M) Si clar, tots volem a les noies rosses amb ulls clars

-          (A) Què vols dir?

-          (M) Doncs que als sirians els hi va tancar la porta tothom

-          (A) Els sirians eren paios mal vestits i amb cara de mal rotllo

-          (M) Fins i tot per acollir som racistes

-          (E) Va Marta, ara no et passis

-          (A) Deixa-la que s’esbravi

-          (M) Albert, ets un imbècil

-          (A) Estalvia’t les paraulotes

-          (E) Tinguem la festa en pau, ara més que mai

-          (A) Collons, que no he dit res jo, i porteu més beguda, carai!

-          (X, entrant des de la terrassa) Ei nens, com ho porteu?

-          (C) Doncs bé, aquí barallant-se els de sempre

-          (X) Ah, mola, fora començava a avorrir-me

-          (X) De vegades la vida és un avorriment total

-          (A) Et recomano que vagis a donar un vol per Kíiv

-          (X) Ui no, que fa molt de fred ara

-          (M) Quina colla d’idiotes

-          (M) El món s’enfonsa per tot arreu i vosaltres dient bajanades

-          (A) I tu què?, l’ecologista que s’acaba de comprar un Mercedes

-          (M) És híbrid, burro!

-          (A) Patètic, se’ns pixen a la cara, i la tele diu que plou

-          (X) Perdoneu, la Maria no ha vingut,  en sabeu alguna cosa d’ella?

-          (M) El pàncrees. Va ser fulminant.

-          (X) No fotis  

POMAR I L'AMERICÀ INSOLENT

ARTICLE PUBLICAT A LA REVISTA SOLSTICI. 

Torneig Interzonal a Estocolm.1962.
Novena partida. Bobby Fischer-Artur Pomar.
La partida conté una tremenda càrrega dramàtica si observem les trajectòries vitals de Pomar i Fischer. Per a Pomar va ser el seu màxim èxit, un somni realitzat. Per a Fischer, amb divuit anys, el moment de la seva explosió mundial.
Pomar, baixet, roba de segona, amb una calvície profunda, dentadura de postguerra, mirada absent i moviments d’esgotament. Amb una semblança molt més gran dels trenta-un anys que aleshores comptava. Fischer, alt, amb un cabell voluptuós, un somriure de supèrbia, excèntric, roba de moda, l’home del triomf, una icona pop.
També s’enfrontaven l’Espanya miserable i patètica de Franco amb la poderosa Nord-Amèrica de Kennedy. Un duel desigual.
La partida s’inicia amb una obertura siciliana, Pomar s’atreveix de forma valenta amb la preferida per l’americà. Un desafiament d’entrada. Després de nou hores de joc, la partida arriba al seu moment decisiu. Pomar, hores abans, havia demanat taules, Fischer de forma altiva li va respondre que ell mai cediria unes taules amb un peó de més.
Moviment setanta-set. Fischer avança un peó de la primera columna fins al penúltim escac. Pomar reacciona amb un moviment lateral del rei. Són les darreres jugades. Cap dels dos jugadors pot donar mat, l’equilibri sembla inalterable i la partida acaba en taules.
Per a Pomar, unes taules contra el monstre Fischer, i amb un peó de menys, resulta una proesa gegantina. Els jugadors s’aixequen de la taula i el gran Bobby Fischer li dedica a Artur Pomar la frase llegendària i mil vegades repetida: “Pobre carter espanyol, tan bé que jugues, i hauràs de tornar a posar segells quan acabi el torneig”.
Una partida que resumeix un torneig, una carrera esportiva, una vida, un país, la misèria més absoluta del franquisme.
Pomar va anar sol a Estocolm, sense cap ajudant analista, sense cap ajut econòmic, únicament portava un trist llibre de butxaca elemental d’escacs. Va demanar un permís al seu lloc de carter a Ciempozuelos i li van donar sense sou i amb males paraules. El president de la Federació que el va intentar ajudar va rebre una sanció pel seu oferiment. A Espanya no li interessaven els escacs, sinó el circ.
L’inici del torneig va ser brillant, la seva ment encara atresorava els coneixements que el van convertir en el nen prodigi afalagat pel franquisme al costat de Joselito i Marisol.
Les partides d’escacs en aquells temps s’ajornaven per continuar-les l’endemà. Els ajudants i entrenadors dels altres mestres treballaven a les nits per trobar les línies de joc més bones per al seu jugador que les rebien a l’esmorzar. Pomar, sol a la seva habitació, havia d’estar moltes hores a les nits intentant resoldre els problemes al tauler, i l’endemà l’esgotament resultava evident.  En els darrers vuit enfrontaments, tan sols va aconseguir quatre taules. L’enfonsament físic i mental havia acabat amb Pomar. Malgrat això, va assolir dotze punts, per quedar situat en l’onzè lloc, a mitja taula, mentre Fischer quedava campió en primera posició amb disset punts i mig.

dijous, 28 d’abril del 2022

AIGÜES TURBULENTES

Un dia gris d’hivern. Júlia i Jaume esperen l’arribada del bus H8 a la parada de Passeig de Sant Joan – Rosselló. La tensió entre ells és evident.

 

No.

No m’ho diguis.

No em diguis

que ja no m’estimes.

 

Menteix-me.

Com ho fas sempre.

Menteix-me,

una vegada més.

 

M’he acostumat

a veure la teva màscara.

He congelat la felicitat

com si fos un lluç.

 

Avui no.

Avui plou.

Avui fa fred.

Avui no.

 

No et moguis.

No em miris.

No em busquis.

No vull parlar.

 

No passa res.

Tot està bé.

Estic callada.

No dic res.

 

Vés.

Vés a on dius que vas.

Tant és.

Torna.

 

Què?

Què dius?

No.

Això no.

 

De cap manera.

Això ni de broma.

T’he dit que no.

T’ho torno a repetir, no.

 

No te n’anaves?

Vés.

Marxa.

Si us plau, marxa.

 

No.

No continuïs per aquí.

Prou.

Vés-te’n ja.

 

Com pots dir això?

No tens vergonya.

Mentider.

Ets una mala persona.

 

S’ha acabat.

Ni una paraula més.

Deixa’m.

Surt de la meva vista.

 

Marxa.

Marxa i no tornis.

Malparit.

Ves a l’infern cabró.

 

Arriba el bus. Júlia  marxa corrent per la vorera. Jaume queda immòbil davant de la porta oberta del H8. Tones d’aigua cauen del cel.

ANDANES DE GUERRA I PAU

 Andana de l’estació d’Hostafrancs, 22:30 h

Pep, Sandra, Jaume i Annabel tornen a casa. Han anat a veure una obra de teatre a la sala Flyhard. El comboi arribarà en poc més de dos minuts. A l’andana hi ha sis persones més, dos homes sols, una parella de senyores grans i una noia amb un nen, el seu fill segurament.

-          (Jaume) Ara veient aquesta andana m’han vingut al cap les imatges de les andanes de Kíiv. Quina desgràcia.

-          (Sandra) si noi, semblava tan proper, el cap et portava a pensar què faries en aquesta situació de merda.

-          (Pep) Què faries?, doncs sobreviure.

Arriba el metro. Entra amb força, i es deté amb suavitat. Les portes s’obren. El grup entra pel centre del conjunt de vagons. Dins, hi ha poca gent. És un comboi d’aquests que no tenen separació entre els vagons, aquests que semblen infinits. Les dues parelles seuen en un compartiment de quatre seients, i continuen la conversa. El metro inicia la seva marxa.

-          (J) Imagino que aquesta guerra ens afecta més perquè els protagonistes són semblants a nosaltres.

-          (P) Tens molta raó. Quan veus guerres a l’Àfrica o a l’Orient Mitjà penses que estan molt lluny, i no saps mai qui són els bons ni perquè lluiten.

-          (Annabel) això no és del tot cert

-          (P) Què vols dir?

-          (A) Doncs que la guerra dels Balcans estava a la mateixa distància de quilòmetres i la reacció de la gent va ser radicalment diferent.

-           (S) Ben cert, Europa va trigar mil dies a intervenir per pacificar el conflicte, mil dies en què van morir milers de persones. I Síria no creguis que està molt més enllà. Vam xiular i mirar cap a una altra banda.

-          (J) Intentem veure la part positiva de l’assumpte, hem après a fer les coses una mica bé.

-          (A) Vols dir?, de veritat t'ho creus?

El metro entra dins de l’enorme estació d’Espanya, recorrent l’andana corba més oberta de totes les línies del nostre metropolità. Entren dues persones al voltant nostre, un jove amb els cabells molt llargs, i un home vestit amb una granota de jardineria. El comboi reprèn la seva marxa amb una acceleració delicada.

-          (J) Clar que si, mira la quantitat de gent que ha anat a Polònia a intentar ajudar, amb els seus vehicles carregats de coses, o totes les persones que han demanat acollir al poble ucraïnès.

-          (S) Parlem-ne, cert que moltes persones s’han implicat anant a Polònia, cert, però uns quants imbècils ho han fet per tenir una experiència vital forta i dir a les seves amistats que ells han anat i la resta no. Alguns no han parat de fer-se selfies davant dels centres d’acollida i els tancs. Hi ha un turisme de desgràcies que em fa fàstic. I portar coses que no serveixen per a res tampoc té cap sentit, una amiga que va recollir roba al Casal es va passar dies traient de les bosses que portava la gent autèntiques merdes. Fins i tot va trobar biquinis!, t’ho imagines?, rebre biquinis a quatre sota zero i no tenir mitjons. Una vergonya.

-          (P) Això són quatre eixelebrats

Apareix per les finestres l’andana de Rocafort. Buida. Ni una ànima. No baixa ningú. El metro entra dins del túnel.

-          (S) És innegable que fins i tot per acollir som racistes i masclistes. Molta gent acull perquè els que venen són noies rosses i amb ulls clars. I si porten nens, són querubins amb cabells daurats.

-          (P) I algunes són molt maques (diu rient).

-          (S) Va, passa, que ja hem arribat poca-solta.

-          (A) Quan han creuat les gitanes a Moldàvia no ha estat el mateix acolliment. Als sirians els hi vam tancar totes les portes.

-          (J) Baixem

El grup descendeix a l’estació d’Urgell.

-          (J) Fem unes birres al Manel?

divendres, 25 de juny del 2021

ALLÒ METÀL·LIC (Part 8)

Han passat quatre mesos des d’aquell dia que vaig rebre la trucada d’ella. La trucada de les galàxies. Una trucada que no vaig poder respondre per la meva i llegendària lentitud de reflexos. El meu mòbil va morir fa tres setmanes i amb ell, també la targeta SIM, tal com va predir el meu amic, “el poma”. Ara en tinc un altre mòbil i una còpia de la targeta, però cap senyal de la meva amiga astronauta.

El dimarts va venir el Miquel, un home prim, però fibrat, som amics des de fa molt temps. Ell diu que és escultor, però no ha venut una peça des de l’any 1974, que en va vendre una a sa mare. Es guanya a la vida com a professor a l’escola del poble, imparteix la matèria de dibuix. Vam fer una cervesa davant de casa, en una petita taula que quan comença el bon temps trec del rebedor.  Ell acabava de sortir de classe i portava una carpeta amb alguns esborranys dels seus nous projectes escultòrics. Els anava passant quan em vaig detenir amb un d’ells. Era un caragol amb la seva femella, el pensava fer de fusta d’olivera i tintar-lo de vermell. I em vaig decidir de sobte. Li havia d’ensenyar el caragol interplanetari. Com un llamp vaig anar cap a la cuina i remenant les olles vaig agafar aquella peça còsmica. Feia dies que no l’havia tret, semblava intacte, i com sempre amb una temperatura extremadament freda. El vaig embolicar amb un drap de la cuina, una bonica tela amb gats de colors.

Vaig sortir amb cara d’emoció continguda. El Miquel, una mica espantat em va preguntar si em trobava bé. Carai, aquella pregunta me l’havien formulat centenars de vegades. Sense més miraments, li vaig dir que li anava a ensenyar una cosa molt important, però que era un secret i que no li podia dir a ningú mai de la vida. Ell va accedir amb posat seriós i ulls expectants.

Abans de desembolicar-lo vaig pensar que malgrat que no es veia ningú pels voltants, no era del tot segur obrir-lo enllà. Agafant el Miquel pel braç, vam entrar dins de casa. Una vegada a la cuina i amb les cortines esteses, li vaig deixar veure la meravella. I amb una sorpresa majúscula, el Miquel va dir de forma pausada: - ah, es tracta d’una peça d’unió 574 per a les planxes corbes de llançament.

La meva cara expressava un absolut desconcert quan mig bocabadat li vaig dir: - m’ho dius de veritat?

I ell, em va respondre amb un somriure: - no, que va, és broma. No en tinc ni idea de què és aquest bitxo. Que, per cert, és una mica excessiu i sembla una joguina sexual.

Aquell era l’humor del Miquel, i jo vaig caure de quatre grapes una vegada més. Amb una forta respiració li vaig treure de les mans i el vaig tornar a embolicar amb el drap. Li vaig explicar només que l’havia trobat al jardí i que em va sobtar moltíssim el seu aspecte i la seva temperatura. Ell, sense canviar el seu posat acadèmic, va dir que era ben cert que no responia als estàndards de caragols habituals per les seves mides, color i temperatura, però que darrerament el mercat oferia coses molt rares per a tota mena de necessitats. Amb aquest comentari tan buit de contingut el vaig tornar a posar dins de l’olla, fent-li prometre que no li parlés a ningú d’aquella peça. Vaig pensar que m’havia equivocat quan vaig pensar que algú podia tenir el més petit coneixement de què era allò.

Vam sortir una altra vegada al sol per acabar les nostres cerveses. Ell em va continuar ensenyant els seus dibuixos de possibles noves escultures. Semblaven elements comuns com a peces de ferreteria, però dotats de certa organicitat. La veritat és que el Miquel feia unes coses molt curioses, gens comercials, però interessants. Estava ben segur que algun dia trobaria una persona important dins del mercat de l’art que quedaria fascinat per aquelles idees i el faria triomfar al difícil món de les vendes d’art.

Quan ja marxava, em va comentar que l’única persona que em podia dir alguna cosa amb certa entitat era “el poma”.  El vaig acomiadar pensant que la seva acció sobre el mòbil, malgrat que va ser estèril va ser molt resolutiva. Havia d’anar a veure’l. No em quedava cap més alternativa. L’opció de portar el caragol a la universitat o algun centre d’investigació científica em feia molta por. Se’l quedarien i perdria de forma absoluta l’únic nexe que pensava que tenia amb la meva amiga còsmica.

Per a dinar vaig menjar unes llentilles vermelles que m’havia emportat la meva amiga Sílvia. Les meves gates ja havien dinat i quan ja iniciava les meves postres vaig veure per la finestra que a l’inici de la corba de la carretera que passava per davant de casa meva hi havia una furgoneta negra. Estava detinguda i no es veia ningú a l'interior. Rar, em va semblar rar. Per aquella carretera la circulació era ben escassa. De sobte, vaig pensar que era propietat dels homes negres que varen venir quan la nau estava detinguda al meu pati. Vaig sortir de casa, deixant el meu flam a sobre de la taula.

Quan portava uns dos-cents metres caminats vaig quedar tranquil. Era una furgoneta d’Amazon. Una noia amb la roba corresponent a l’empresa de repartiments mirava el mòbil. Quan em va veure, va venir ràpidament cap a mi. – perdoni, perdoni, sap on és Can Matoll?

-          No, no, és Can Mastoll. Si baixes mig quilòmetre més avall, veuràs una tanca de fusta pintada de verd, doncs una mica més i veuràs la porta amb el rètol de Can Mastoll.

-          Uf, doncs moltes gràcies, la cobertura és molt deficient i ja portava perduda una bona estona. Porto un paquet per a ells. Sense vostè, encara hauria donat unes quantes voltes més.

La noia va pujar al seu vehicle i va sortir carretera avall. El logotip era prou visible, però jo encara estava marcat per aquella tropa d’homes de negre. Era curiós com canviaven les coses amb el pas del temps, a Can Mastoll vivien dues iaies que eren germanes, tenien més de setanta anys i ara demanaven coses per internet. Me les imaginava a les dues enganxades a la pantalla triant coses per comprar i fent la comanda sense cap ajut de ningú. Totes dues havien perdut els seus marits feia anys, però això no les va deixar fora de circulació, ben al contrari, les va dinamitzar i enfortir. Farà mig any que les vaig anar a veure. Quan els hi vaig preguntar si no els feia por viure soles, la més baixeta, la Carme, em va dir: -veus aquella petita branca que hi ha al roure que està al costat de la porta?, sí?, doncs ja no hi és. La iaia havia llençat una destral amb una velocitat inaudita i va fer desaparèixer la branca d’un sol cop. Quan em mirava l’acció, amb un somriure em va dir: - pensa que jo soc de les dues la que no sap llençar la destral. Ja no he tornat a pensar mai més que són dues iaies desvalgudes davant del món.

Quan tornava cap a casa, i pensant en el flam que m’esperava a taula, vaig decidir que trucaria al “poma” aquella mateixa tarda. Tot em feia pensar que aquell capítol de la meva vida ja s’havia acabat. El meu protagonisme planetari havia durat ben poc.        

dimarts, 4 de maig del 2021

ALLÒ METÀL·LIC (Part 7)

 Em vaig quedar reflexionant al voltant d’aquell delicat moment de la meva vida. No trobava remei al desafortunat desastre que havia suposat perdre aquella desitjada connexió amb el món extraterrestre, vaja, amb aquell tros de dona de ves a saber on. No trobava la manera de poder restablir el funcionament del mòbil, semblava definitivament inert, mort. Davant meu la meva imatge reflectida al mirall feia molta pena, a més de la càrrega habitual de certa quantitat d’alcohol, el cos presentava una dosi important de decepció, frustració i ràbia.

Vaig sortir del bany. La cridòria del bar, ara em molestava de forma superlativa, tot era absurd i fins i tot groller. Estava malalt, estava enamorat. Quan dubtava entre tornar a seure o agafar el camí de la porta de sortida, el meu amic Victor em va passar una cervesa de les seves, una Voll-Damm amb tota la seva escuma perfectament organitzada. Un és feble, i vaig tornar a la taula que ocupava abans de la visita al bany. Posant el cul a la cadira, vaig veure al fons del bar al repartidor de palla i fenc, un tipus ben curiós. Té el sobrenom de “poma”. El dia que li vaig preguntar el perquè em va dir que abans era tècnic d’informàtica. Sense massa arguments, però amb la convicció dels desemparats vaig anar a la seva recerca. La distància no era gaire gran, però el meu cos ja acusava certa pèrdua d’energia i la gentada no ajudava gens. El “poma” era un home negre, de procedència del Canadà, que malgrat el seu aspecte distant i eixut, era un tros de pa amb mantega. El sobrenom, penso que deu ser per la marca Apple, però tampoc tinc la seguretat d'aquest fet. Vaig plantar-me allà davant seu i vaig fer unes ganyotes per cridar-li l’atenció. Res, absolutament ineficaç. Ni es va assabentar de la meva presència. Ell estava molt animat parlant amb la Marta, una noia força bonica. De sobte, em va veure i es va adreçar a mi amb l’acostumada pregunta: - “et trobes bé?, tens mala cara, puc fer alguna cosa per tu?” Després de respondre que tot estava al seu lloc li vaig intentar explicar la mort del meu mòbil i els fracassats moviments operatius per restablir el seu funcionament. Em va dir que li deixés un moment. Amb les seves grans mans li va treure la bateria, la va dipositar sobre la taula, i amb la meva absoluta sorpresa li va llençar un bon raig del seu whisky, una malta escocesa de la destil·leria "Jameson Irish". I aleshores em va dir amb molta parsimònia: - això de vegades dona vida a la bateria, de vegades la mata definitivament. La meva resposta va ser clara: -endavant. I l’amic li va fotre foc amb el seu encenedor. Tothom flipava en veure les flames, però tampoc massa. En aquell bar s’havien vist coses molt més rares, que un dia us explicaré si trobem l’oportunitat.

La bateria va agafar una coloració rara, un to verdós dominava la seva superfície. Passats uns minuts la va introduir dins del telèfon i va iniciar les passes per engegar-lo. I miracle, la pantalla es va omplir de llum. Vaig abraçar aquell home com si fos ma mare, les llàgrimes inundaven els meus ulls. La meva joia era immensa. Li vaig dir que m’havia fet feliç com un nen amb sabates noves. Ple de seguretat en restablir la possibilitat de tornar a rebre una trucada galàctica no vaig poder fer més que invitar al Poma i la Marta a dues copetes de la seva rara beguda. Vaig pensar que la graduació d’aquell whisky devia ser molt i molt elevada, la flama va ser considerable. El meu informàtic salvador em va dir que la bateria després d’aquell petit incendi només viuria una setmana, i que el telèfon tampoc passaria de viure més enllà de quinze dies.

Després d’un acomiadament veloç i poc expressiu, vaig sortir a l’exterior del Carlit. La magnífica porta del local va deixar endarrere tot el soroll de veus, crits i música, per deixar pas al silenci del nostre poble. Un poble petit, verd i tranquil.  Després de fer unes bones inspiracions i expiracions, em vaig ficar dins del meu cotxe. El soroll del motor va iniciar el meu retorn a casa meva. Les meves gates ja estarien esperant el meu retorn i el seu petit refrigeri abans del descans nocturn. Quan vaig sortir del meu abonyegat vehicle vaig mirar el cel. Em preguntava on estaria la nau i si tornaria algun dia a la Terra. Si li havia caigut un caragol és que no hauria d’estar a gaire alçada, perquè el caragol no mostrava cap deteriorament ni fricció. És clar que jo tampoc era un gran expert en temes de ferreteria còsmica.

Una vegada dins de casa i restablert l’equilibri dietètic i emocional felí, vaig obrir el mòbil amb cert temor. Ara semblava fràgil i precària la seva vida. Vaig mirar si la trucada del cosmos havia quedat reflectida d’alguna manera. Res. No hi havia rastre. També era normal que no aparegués cap número de telèfon. Imagino que els extraterrestres deuen manegar altres tecnologies diferents. De totes maneres si havia passat un cop, podia tornar a passar una altra vegada, i jo estaria atent a l’aparició de la trucada. Això tampoc volia dir que no anés a dormir. Estava realment molt cansat, tantes emocions al final esgoten.

Vaig deixar el telèfon al costat de la tauleta de nit, endollat a la xarxa perquè ara només faltaria que s’esgotés la bateria zombi.

Vaig intentar dormir, però sense gaire èxit. Quan feia mitja hora que donava voltes entre els llençols, vaig aixecar-me i em vaig dirigir a la cuina. Dins d’aquella olla hi havia la peça del trencaclosques que havia produït tot aquell episodi. Dins de l’armari la hi vaig trobar, una olla ben grossa amb tapa que em va regalar un supermercat. La vaig obrir i allà estava el caragol màgic de la nau extraterrestre. El seu color púrpura resultava encisador. On devia anar ficat aquell caragol?, quina mena d’acció faria dins de l’estructura de la nau?, o potser no formava part de la nau i era un element de l’interior?, el meu cervell fins i tot va arribar a pensaments absurds. Era dur, però suau a la vegada, cilíndric i dotat d’una espiral per penetrar en algun lloc. Suposo que massa alcohol a les neurones. Amb ell a les mans, vaig pensar que si no hagués caigut al meu camp, tota aquella història no hauria existit. El vaig tornar a dipositar amb tendresa dins de l’olla, i aquesta la vaig posar ben endins de l’armari. Era el meu tresor. Un tresor que continuava amb una temperatura molt per sota de l'entorn.

Vaig tornar al llit i després de prendre dues pastilletes de melatonina, vaig encabir el meu cos dins del llit. El mòbil no presentava cap novetat, excepte alguns whatsapps de la penya del bar i alguna ànima solitària. No vaig trigar a caure en una somnolència que va deixar pas al somni reparador que necessitava el meu organisme.