Tornava a estar
ennuvolat. Era el quinzè dia que el Sol no apareixia al cel. Els colors grisos
inundaven tot el paisatge. Un paisatge enorme en extensió, però uniforme fins a
l’extenuació.
Des de la gran
finestra del saló podia veure el mur d’arbres que semblava tancar sense cap
esquerda tot l’espai que envoltava la nostra casa. Aquests arbres havien estat
plantats quan la construcció de la casa, feia ara quasi un segle. Uns arbres
que havien vist moltes coses, i que si poguessin parlar, descriurien algunes
coses que intentem oblidar. Feia molts anys que la casa havia quedat quasi
buida. Únicament jo, pujava sovint a intentar que l’edifici no s’anés
degradant. El mobiliari suportava el pas del temps molt dignament, eren mobles
bons i construïts per durar anys. Un altre tema era la pintura de les parets,
la humitat semblava que anava guanyant la partida, i totes les sales comptaven
amb taques que adoptaven formes sinistres. Els blaus i violetes dominaven amb
autoritat uns pobres pigments blancs aplicats feia massa temps.
Feia uns dies que
havia tornat a trepitjar el terres de fusta de la nostra casa. L’encadellat de
fusta era magnífic. Va ser el besavi Jaume qui va fer importar una fusta
tropical d’un color vermellós per cobrir pràcticament tota la casa. Només les
golfes de la casa no en tenien aquesta meravella a terra. Quan es va col·locar
aquest encadellat va originar molts comentaris, la fusta era ataronjada i
presentava unes línies de color sang que a tota la societat benestant no li
acabava de fer el pes. Massa modern, deien els veïns. L’enveja de vegades es
vesteix d’estupidesa. Avui, passats molts anys la fusta continua immaculada,
amb el so que produeixen les bones fustes sota les passes de les persones.
El rellotge clàssic
de peu del saló va fer sonar les seves campanetes. Eren les sis de la tarda.
Vaig deixar de banda per un instant els fulls de la taula que ocupaven la meva
atenció des de feia hores i em vaig apropar a la finestra. La tardor havia
posat la seva empremta amb decisió, els colors havien minvat de forma alarmant
i ni tan sols els ocres suportaven la grisor. El mur d’arbres, ara semblava
hostil, amb la intenció de no deixar sortir a ningú d’aquell espai. Va ser en
aquell instant quan em va semblar veure alguna cosa que es movia. Va ser una
sensació estranya. No podia precisar ni el lloc ni el què, era allò que havia vist.
Em vaig quedar
enganxada al vidre intentant cercar alguna diferència o raresa en tot allò que
tenia davant. Van passar uns minuts quan vaig veure alguna cosa que hi havia
darrere els arbres. Tan sols veia una línia de color púrpura entre dos enormes
troncs de xiprers. Era un color molt llampant, però era una pura línia, la
resta quedava oculta darrere dels arbres. Aquell color no podia ser cap animal
conegut, semblava evident que era una roba, possiblement un vestit. Restava
immòbil.
De sobte es va
moure, i la línia anava passant entre els arbres. De vegada era més ample i
vaig creure distingir una forma humana. Era molt rar que en aquell indret hi
hagués cap persona. La població més propera restava a més de trenta
quilòmetres.
La figura s’anava
apropant, en pocs metres sortiria del bosc i quedaria exposada a la meva vista.
Passats uns minuts eterns vaig quedar glaçada. La figura que tenia davant era
una noia, amb un vestit púrpura, i amb una cabellera daurada. La noia que tenia
davant era jo. Em tenia al davant. No entenia el què estava passant. Com podia veure’m
allà a fora? Vaig intentar pensar que era una altra persona vestida com jo,
però era molt i molt igual. Era jo. El meu cor va agafar una velocitat de
creuer insòlita, la respiració em va començar a fallar, i vaig morir en aquell
instant.
