Un dia gris d’hivern. Júlia i Jaume esperen l’arribada del bus H8 a la parada de Passeig de Sant Joan – Rosselló. La tensió entre ells és evident.
No.
No
m’ho diguis.
No
em diguis
que
ja no m’estimes.
Menteix-me.
Com
ho fas sempre.
Menteix-me,
una
vegada més.
M’he
acostumat
a
veure la teva màscara.
He
congelat la felicitat
com
si fos un lluç.
Avui
no.
Avui
plou.
Avui
fa fred.
Avui
no.
No
et moguis.
No
em miris.
No
em busquis.
No
vull parlar.
No
passa res.
Tot
està bé.
Estic
callada.
No
dic res.
Vés.
Vés
a on dius que vas.
Tant
és.
Torna.
Què?
Què
dius?
No.
Això
no.
De
cap manera.
Això
ni de broma.
T’he
dit que no.
T’ho
torno a repetir, no.
No
te n’anaves?
Vés.
Marxa.
Si
us plau, marxa.
No.
No
continuïs per aquí.
Prou.
Vés-te’n
ja.
Com
pots dir això?
No
tens vergonya.
Mentider.
Ets
una mala persona.
S’ha
acabat.
Ni
una paraula més.
Deixa’m.
Surt
de la meva vista.
Marxa.
Marxa
i no tornis.
Malparit.
Ves
a l’infern cabró.
Arriba
el bus. Júlia marxa corrent per la
vorera. Jaume queda immòbil davant de la porta oberta del H8. Tones d’aigua
cauen del cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada