LA PORTA

Em persegueix una porta.

Em persegueix des de fa anys.

Uns anys plens de mesos carregats de tristes setmanes farcides de dies inacabables inflats d’hores angoixants que rebenten de minuts i segons absurds.

Un dia vaig mirar per l’orifici del seu pany, per allà on penetra i s’allotja la clau que l’obre.

No vaig entrar mai, només vaig veure per aquell petit orifici la llum que hi havia dins.

I també aquell dia carregat de bogeria que la vaig empènyer uns mil·límetres i vaig quedar un instant carregat d’electrons.

Aquella porta era una de les portes descartades, una porta eliminada, però sembla que no del tot.

A totes les cruïlles, tries un camí, un destí, una porta, i al mateix temps descartes unes altres, les no escollides.

De vegades hi ha portes que tornen a aparèixer, una vegada i una altra, insistentment, davant teu.

Però aquestes portes ja no s’obren, estan allí, però tancades. Tancades de forma obstinada i insolent. Escopint-te el record de no haver-la escollida.

L’única alternativa és l’eliminació. Una eliminació radical, absoluta.